L’estiu és un temps de desitjos. De desitjos sensorials: el menjar, la calor, l’aigua freda o no tan freda, l’evidència dels cossos¿ o de desitjos intel·lectuals però plaents («aquest estiu sí, aquest estiu segur que em llegiré La muntanya màgica», ens diem). Però també de desitjos que connecten d’una manera íntima, per dir-ho així, amb el nostre jo. L’estiu és l’estació del despertar, en un cert sentit ho és molt més que la primavera. És aquell espai -real i mental- on cada any, més que redescobrir-nos, ens revisitem, en què ens capbussem en allò que som en realitat, o en allò que també som¿ I ens avaluem.

DURANT LA RESTA de l’any, amb poques excepcions, ens aboquem a fer el que toca. El temps és escàs, sincopat, fragmentari. La nostra ment i el nostre cos estan absorts en allò que un ha de fer i en com ho ha de fer. O en allò que acaba de fer i en com ho ha fet. La nostra consciència s’estreny perquè, com si dugués aclucalls, es concentra en el que té al davant, a unes quantes hores o a uns quants dies. Ens calen totes les energies i capacitats per fer camí, per anar passant les tanques que ininterrompudament se’ns posen al davant (a casa, a la feina, allà on sigui). Saltem tanques i, com els atletes, la nostra perspectiva s’aplata i tot el nostre cos, des de la més minúscula terminació nerviosa fins als nostres ulls i els músculs, s’aboca en el pròxim obstacle a superar, i, quan encara no hem acabat d’aterrar, ja anticipen el següent. Així durant si fa no fa onze mesos cada any, amb únicament alguns parèntesis aptes per fer un respir.

Parlant en termes cinematogràfics podríem dir que, durant la major part de l’any, el nostre camp es redueix, i es redueix perquè volem ser eficients, és a dir, volem fer tan bé com puguem allò que hem de fer, entès, aquí, com allò que correspon fer en aquell moment. Anem col·locant maons un sobre l’altre tan ràpid i tan bé com podem, però rarament alcem la mirada i ens interroguem sobre la casa que estem construint, que estem modelant amb aquests maons que posem l’un sobre l’altre.

L’estiu, l’estiu que aquí m’interessa d’abordar, és aquell en què el temps s’esfilagarsa, difumina els seus contorns, es dilata. I no solament perquè abandonem els horaris obligatoris, sinó perquè, en quedar la quotidianitat en suspens, el nostre temps interior també es transmuta. A l’estiu, si tenim sort, la nostra perspectiva mental s’expandeix a l’hora que s’esvaeixen les tanques que, sense descans, se succeeixen davant nostre i ens obliguen. En les setmanes de la canícula, encara que sigui il·lusòriament, abandonem el túnel. Ens trobem per uns moments a camp obert. I a camp obert, o a mart obert, el nostres ulls no poden deixar de veure l’horitzó.

L’horitzó ens transmuta, com dèiem, perquè ens porta més lluny. Ens obliga a pensar en el mitjà i el llarg termini. I ens preguntem si ens agrada allò que hi veiem. I també ens ocupem del passat, el més immediat o el que o ho és tant, i novament ens preguntem si ens agrada. Perquè l’horitzó ens envolta. Aquest canvi, aquest despertar, com metafòricament hem escrit més amunt, té a veure amb la dislocació de la quotidianitat, amb l’escolament del dia a dia, però també amb el canvi de paisatge, amb la geografia. Si marxem, si abandonem els carrers i les places habituals, si canviem d’escenari, la desconnexió, el salt d’escala, esdevé més fàcil. La distància geogràfica és també distància mental.

TOT EL que s’ha assenyalat fins ara fa que l’estiu no sigui un temps innocent. L’existencialisme, les mirades interiors i els processos d’autoavaluació mai no ho són. Sovint l’estiu no és tampoc innocu. Especialment si l’horitzó que contemplem no ens acaba d’agradar. No deu ser casualitat que tantes guerres i revolucions s’hagin engegat durant les setmanes de la calor. Durant els estius se solen, així doncs, prendre decisions. Petites, si el camí que estem fent ens acontenta; grans, si no és així. Aquestes decisions abasten des dels propòsits benintencionats -tornar a anar al gimnàs, millorar el francès, trucar més sovint a la mare- fins als més radicals, que, al seu torn, poden anar des de deixar la feina per obrir un forn de pa ecològic fins a agafar les maletes -naturalment sense dir-ne res ni a la dona ni als fills ni a ningú-, passant pels senyors amb bigoti que finalment fan el pas i es busquen un amant amb bigoti i barba. Molt sovint aquestes decisions, aquesta mena de pactes amb nosaltres mateixos, es desfan amb el retorn a la quotidianitat. Si és així, hem de concloure que el neguit i el malestar no eren en realitat prou importants. Que en el fons no som uns éssers tan i tan insatisfets. En tot cas, no cal amoïnar-s’hi gaire. No, almenys, fins que, si déu vol, arribi una altra vegada l’estiu.