A la vida una cosa és el que hauria de ser i una altra el que és. La teoria o la pràctica. Aquesta distància, ineludible, sovint irritant, es fa palesa vivament en el cas que continua somovent França. Parlo de la infidelitat del president de la República, que, per a desesperació de la seva parella, Valérie Trierweiler , mantenia i, se suposa, manté una relació amb una altra dona, l’actriu  Julie Gayet. Unes fotografies publicades per la revista Closer van destapar l’ affaire amorós. Al meu entendre, es tracta d’una intrusió en la intimitat i, per tant, en la llibertat, de les persones implicades, especialment de François Hollande . Alguns han intentat justificar la intrusió al·legant que el president exposava en excés la seva seguretat. O apuntant a una indirecta relació entre l’apartament que utilitzaven els amants amb la màfia corsa. Em semblen explicacions agafades pels pèls i, a més, construïdes a posteriori amb l’ànim de provar de justificar l’injustificable, això és, una flagrant violació de l’esfera privada i íntima. El fet que Trierweiler, una dona de fort caràcter, després de la publicació de les imatges caigués en una depressió que la va portar a l’ingrés hospitalari, que la bella Gayet tingui només 41 anys i que la relació amb Trierweiler ja tingués un inici de fulletó (per ella Hollande va abandonar la seva parella anterior, Ségolène Royal ) no han fet altra cosa que afegir morbo a l’assumpte. Tot plegat ha disparat la curiositat entre la ciutadania, així com la voracitat dels mitjans de comunicació. Una intrusió com aquesta en la privacitat d’algú només és justificable, en termes d’ètica periodística, si existeix un interès públic (molt diferent de l’interès del públic). Però en aquest cas no existeix. Ni és un delicte anar-se’n al llit amb una dona ni l’actuació d’ Hollande contradiu el seu discurs polític (no és un apologeta de la fidelitat, ni del matrimoni; de fet, no s’ha casat mai tot i ser pare). Fins aquí el pla de la teoria. Del que hauria de ser. Però el món no funciona com hauria de funcionar, sinó que és com és i va com va. I el cert és que, un cop destapats els fets i engegada l’espiral de l’escàndol, de res no serveix la teoria ni apel·lar a l’ètica. L’assumpte ha fet, està fent i continuarà fent un mal terrible a Hollande . No sols personalment, sinó també políticament. És injust, perquè el president no és millor ni pitjor polític avui que quan res no se sabia. Tanmateix, i hi ha enquestes que ho evidencien, l’opinió que tenen els francesos del seu president s’ha deteriorat notablement. En el món anglosaxó té força una idea –que no comparteixo– segons la qual quan es tracta d’un personatge públic tot ha de ser públic. En el cas d’ Hollande , els defensors d’aquesta tesi ens dirien que cal saber el que el president fa a les nits –i en tot moment– perquè algú que enganya la seva dona no és algú de qui els ciutadans es puguin refiar. Em sembla un plantejament demagògic i simplista, malgrat que, això sí, provoca l’aplaudiment fàcil. Gayet s’ha indignat i ha acudit a la justícia. Però una multa, assumint que l’hi posin, segurament suposarà un cost molt menor per a Closer . Naturalment, els diners no repararan –no ho poden fer– el mal infligit. Curiosament, l’escàndol presidencial ha coincidit a França amb un altre que també interpel·la la llibertat d’expressió. Es tracta de la prohibició dels espectacles de l’humorista Dieudonné , un tipus que es dedica a alimentar la judeofòbia. Prohibir un espectacle és censura prèvia. Hi ha un fort debat a França sobre si és legítima o no la mesura i sobre si funcionarà o en realitat serà pitjor el remei que la malaltia. Dieudonné –que ha estat condemnat una colla de vegades per injúries racistes– no hauria de fer el que fa. Però resulta que ho fa. A més, utilitza trucs legals per no pagar les sancions que li han imposat (es fa passar per insolvent). Les víctimes dels seus repugnants atacs –que, de fet, som tots– es troben totalment indefenses. L’Estat s’havia mostrat fins ara incapaç de protegir-les i també de castigar de forma efectiva i dissuasiva aquest individu. La gran diferència amb el cas d’ Hollande és que les víctimes de Dieudonné saben positivament el que passa cada vegada que aquest paio trepitja un escenari. El còmic anuncia amb anticipació el que farà, i cada actuació seva és una palada més d’odi contaminant l’ambient. Potser, com apunten molts,llande , els defensors d’aquesta tesi ens dirien que cal saber el que el president fa a les nits –i en tot moment– perquè algú que enganya la seva dona no és algú de qui els ciutadans es puguin refiar. Em sembla un plantejament demagògic i simplista, malgrat que, això sí, provoca l’aplaudiment fàcil. Gayet s’ha indignat i ha acudit a la justícia. Però una multa, assumint que l’hi posin, segurament suposarà un cost molt menor per a Closer . Naturalment, els diners no repararan –no ho poden fer– el mal infligit. Curiosament, l’escàndol presidencial ha coincidit a França amb un altre que també interpel·la la llibertat d’expressió. Es tracta de la prohibició dels espectacles de l’humorista Dieudonné , un tipus que es dedica a alimentar la judeofòbia. Prohibir un espectacle és censura prèvia. Hi ha un fort debat a França sobre si és legítima o no la mesura i sobre si funcionarà o en realitat serà pitjor el remei que la malaltia. Dieudonné –que ha estat condemnat una colla de vegades per injúries racistes– no hauria de fer el que fa. Però resulta que ho fa. A més, utilitza trucs legals per no pagar les sancions que li han imposat (es fa passar per insolvent). Les víctimes dels seus repugnants atacs –que, de fet, som tots– es troben totalment indefenses. L’Estat s’havia mostrat fins ara incapaç de protegir-les i també de castigar de forma efectiva i dissuasiva aquest individu. La gran diferència amb el cas d’ Hollande és que les víctimes de Dieudonné saben positivament el que passa cada vegada que aquest paio trepitja un escenari. El còmic anuncia amb anticipació el que farà, i cada actuació seva és una palada més d’odi contaminant l’ambient. Potser, com apunten molts, prohibir les actuacions no és una bona solució. Jo no ho sé. El que sí que sé és que, quan abandonem la teoria i ens situem en la realitat, en la pràctica, s’esfumen les solucions ideals, i el que toca és discernir entre una solució dolenta i una altra també dolenta però –potser– menys.  Periodista. Professor de Blanquerna-URL