Els estats, quan senten amenaçats els seus interessos, esdevenen terribles i cruels. No compten per a ells ni la justícia ni les raons. Els estats, i l’espanyol ho és amb tots els ets i uts, són una cosa molt seriosa, i així cal prendre-se’ls quan, a més, un pretén enfrontar-se a un d’ells i guanyar la partida. Cal que es comenci a dir, sense alarmismes però sense ocultació, que la independència, suposant que s’aconsegueixi, no sortirà de franc. Tindrà costos importants i requerirà sacrificis. Cal ser realista pretenem de veritat aconseguir objectius. La topada no serà innòcua, el que no vol dir, és clar, que no sigui necessària o inevitable.
QUAN UN té davant seu un Estat, dèiem, no compten la justísica ni les raons –els estats, com se sol dir, no tenen amics ni enemics permanents, sinó només interessos permanents–.
Compta, doncs, la relació de forces. En això no hi ha gaire diferència entre democràcies i totalitarismes (sí que existeix diferència, se suposa, en les armes a què poden recórrer uns i altres). La justícia i les raons poden, certament, ser apreciades per l’opinió pública internacional, però no ens fem il·lusions: l’opinió pública internacional té un pes relatiu.
Si Catalunya vol tenir alguna opció, necessita ser forta. En aquests moments la seva força rau sobretot en el moviment popular sobiranista, d’una increïble vitalitat, molt ben organitzat –com es va veure a la Via Catalana– i que ha demostrat una notable intel·ligència. Té dues coses més: el lideratge del president Mas –un tipus rigorós i d’una gran determinació– i la unitat –segellada amb l’acord sobre la data de la consulta– d’una àmplia majoria del Parlament català.
Catalunya ha arribat a la situació actual després d’una llarga història d’incomprensió per part de Castella, primer, i d’una Espanya que s’ha intentat construir a si mateixa sense reconèixer de veritat ni donar valor a la diversitat, sinó combatent-la per intentar fer hegemònica, pràcticament única, la identitat castellana. Els canvis de la Transició van fer pensar que això podria canviar. Que es produiria un canvi de mentalitat. No va ser així.
Els projectes de reforma catalans mai no van reeixir. El darrer episodi és conegut. El fracàs de l’Estatut va combinar-se amb un canvi en tota regla en la política i la societat espanyola, persuadides que s’havia cedit massa, que calia corregir el model autonòmic en un sentit regressiu, és a dir, recentralitzador i nacionalment assimilador. Calia posar el catalanisme a ratlla. Molts catalans que havien cregut en la pedagogia en el sentit de Valentí Almirall (convençuts que els problemes amb Espanya es resoldrien si sabíem explicar-nos millor i aconseguíem fer-nos comprendre), en les virtuts del pacte i en el reformisme gradualista com a estratègia, s’han tret la bena dels ulls. Han arribat al convenciment que aquell camí no duia, ni duria mai, enlloc.
Un d’ells, emblemàtic, va ser el president Pujol . El 2009 publicava un article titulat El fracàs d’Espriu . Deia que havien fracassat les idees emotivament iberistes de La pell de brau , que la Sepharad imaginada pel poeta no era més que una entelèquia ben intencionada. I que ell mateix havia fracassat. Pujol passava de ser «espanyolista» (en pròpia definició) a militar en l’independentisme com a única opció possible, realista. Quan Pujol va escriure el seu text no devia saber que molts anys abans Espriu mateix, d’alguna manera, havia fet apostasia de la seva fe. Així, el 1963 –només tres anys després d’aparèixer La pell de brau – sentenciava contundent: «El diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre».
NO TOTHOM, per descomptat, és independentista a Catalunya. Entre d’altres motius perquè els costos, reals –que, com dèiem abans, no es poden ignorar– o imaginats –els poders espanyols basen la seva estratègia en infondre tanta por com poden– fan que molts pensin que el perill és excessiu. Tanmateix, l’independentisme és l’única proposta capaç d’il·lusionar de veritat, de moure a l’esperança. Aquí és on cal tornar al realisme. En el punt en què ara ens trobem, fer marxa enrere no sembla possible, ja que el moviment sobiranista, una gran part de la societat catalana, no hi està dseguíem fer-nos comprendre), en les virtuts del pacte i en el reformisme gradualista com a estratègia, s’han tret la bena dels ulls. Han arribat al convenciment que aquell camí no duia, ni duria mai, enlloc.
Un d’ells, emblemàtic, va ser el president Pujol . El 2009 publicava un article titulat El fracàs d’Espriu . Deia que havien fracassat les idees emotivament iberistes de La pell de brau , que la Sepharad imaginada pel poeta no era més que una entelèquia ben intencionada. I que ell mateix havia fracassat. Pujol passava de ser «espanyolista» (en pròpia definició) a militar en l’independentisme com a única opció possible, realista. Quan Pujol va escriure el seu text no devia saber que molts anys abans Espriu mateix, d’alguna manera, havia fet apostasia de la seva fe. Així, el 1963 –només tres anys després d’aparèixer La pell de brau –sentenciava contundent: «El diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre».
NO TOTHOM, per descomptat, és independentista a Catalunya. Entre d’altres motius perquè els costos, reals –que, com dèiem abans, no es poden ignorar– o imaginats –els poders espanyols basen la seva estratègia en infondre tanta por com poden– fan que molts pensin que el perill és excessiu. Tanmateix, l’independentisme és l’única proposta capaç d’il·lusionar de veritat, de moure a l’esperança. Aquí és on cal tornar al realisme. En el punt en què ara ens trobem, fer marxa enrere no sembla possible, ja que el moviment sobiranista, una gran part de la societat catalana, no hi està disposat. En segon lloc, perquè tampoc no seria intel·ligent, tota vegada que un cop sense oposició, l’espanyolisme podria executar lliurement el seu programa de provincialització de Catalunya.
Quant a federalistes i confederalistes, haurien de saber –és també un exercici de realisme–, que, ateses les posicions actuals, les opcions d’avançar vers models com els que defensen depenen de la força que tingui Catalunya. I aquesta força no li donen avui federalistes ni confederalistes, ni les seves idees o propostes, sinó el sobiranisme i la possibilitat d’independència.
 Periodista. Professor de la Blanquerna Comunicació-URL