Vivim i viurem en els pròxims anys forts canvis en tots els ordres. Aquests canvis afecten directament la manera com els ciutadans ens relacionem amb la cultura, i en concret amb les institucions culturals. L’univers digital en les seves múltiples formes és un dels agents principals de la transformació, encara que no l’únic. Davant del que està succeint, creiem, des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que el pitjor que es pot fer és no fer res. Quedar-nos inactius, immòbils. O bé situar-nos a la defensiva, recorrent a les fórmules de sempre, aparentment segures.

En el cas del CCCB això resultaria especialment contraproduent, atès que l’afany d’entendre i treballar amb les noves idees i els nous talents està gravat en la seva raó de ser des del principi. Coincidint amb els vint anys del seu naixement, i en paral·lel a un treball de reflexió i prospecció sobre el futur, el CCCB vol reafirmar el seu compromís amb la innovació, l’experimentació i el risc. Per simbolitzar aquesta vocació i aquesta ambició, que no s’esgoten enguany sinó que han de presidir els pròxims temps, hem incorporat vint accions noves al nostre programa. Aquestes propostes, de caràcter heterogeni i que se sumen al ja molt intens programa per al 2014, han de servir també per recordar-nos que hem de continuar atents, alerta. Sent molt porosos i receptius a allò que passa al nostre voltant i també al món. I connectar-hi.

La llarga crisi econòmica ha colpejat molt durament el món de la cultura a tots els nivells. Les restriccions pressupostàries han portat al límit una situació ja condicionada per una inversió pública força per sota del desitjable. Però la crisi també ha posat en relleu la necessitat de repensar les nostres institucions culturals públiques. En tres aspectes fonamentals: la seva governança, el seu finançament i la seva articulació en el conjunt. En aquest sentit, cal trobar fórmules de governança que atorguin la màxima flexibilitat i facilitin el dinamisme en museus i centres culturals, per tal que puguin estar més pròxims a la societat i respondrea una realitat molt viva i fluïda. Quant al finançament, és convenient esforçar-se per incrementar els ingressos propis, però sense plantilles, és a dir, atenent a les característiques específiques de cada cas, evitant caure en el comercialisme i tenint molt present el servei que han de prestar les institucions públiques.

Sobre el paper de les administracions, penso que, a banda de defugir qualsevol temptació dirigista, s’haurien d’establir de la forma més consensuada possible algunes grans prioritats generals. I utilitzar les eines de què disposen les administracions per facilitar la coordinació i la col·laboració i, en definitiva, ajudar a l’assoliment tant de les prioritats macro –poques però clares– com dels objectius propis dels diferents individus, grups i institucions que treballen en l’àmbit de la cultura.