El meu pare i jo som pràcticament de la mateixa edat que Joan Carles I i Felip VI. El primer és una mica més jove que el meu pare (un és del 1938 i l’altre, del 1936), mentre que jo sóc una mica més gran que el nou rei (ell és del 68, jo del 67). Això m’ha vingut al cap al donar voltes a les semblances i diferències entre els dos monarques, entre el que els acosta i el que els separa.
El meu primer record polític clar és el bigotet d’un senyor molt trist que va sortir per la televisió en blanc i negre i va dir allò de « Franco ha mort», preludi d’uns dies
–no recordo quants– de vacances escolars. Després de la cara d’enterramorts (mai més ben dit) d’ Arias Navarro de seguida apareix, en la meva memòria, aquella nit de febrer del 1981 en què el meu pare, que estava de viatge, va trucar per explicar-nos que uns guàrdies civils havien entrat al Congrés i que no se sabia què podia passar. A la ràdio sonava música militar.
Joan Carles I tenia 43 anys (tant ell com el seu fill són del gener) el 23-F i aquella nit va aconseguir guanyar-se l’apreci de gent com el meu pare, la generació dels fills de la guerra civil. D’alguna manera, aquella generació sempre seria  joancarlista.
Felip VI té 46 anys i li serà molt més complicat guanyar-se el suport dels homes i les dones de la seva generació, una generació, la meva, que és la dels néts dels que van fer la guerra civil. I això malgrat que, n’estic segur, en molts sentits és millor persona el fill de Joan Carles que el de Joan de Borbó. Ho tindrà més complicat, diria que impossible, perquè els ciutadans d’avui són molt diferents dels del 1981. Tenen menys por, estan més preparats i el seu sentit democràtic és molt més profund.
Alguns homes poderosos –espanyols i també catalans– han posat en marxa una campanya que, més o menys, ve a dir que Felip VI pot ser la clau per arreglar l’anomenat plet català. Aquest repte, seguint aquesta teoria, suposaria al mateix temps la gran oportunitat de Felip VI de consolidar definitivament la monarquia (és, a diferència del seu pare, a qui va col·locar Francisco Franco, un rei democràtic ).

En resum, el que es traça és un paral·lelisme entre la situació del 1981 i la del 2014. El que es viu avui a Catalunya no seria, doncs, una altra cosa que el 23-F de Felip. Comencem pel que resulta més evident. Els anys 1981 i 2014 no s’assemblen en res. Més aviat són antagònics: Tejero volia acabar amb la democràcia; el sobiranisme és radicalment democràtic i apel·la al dret a decidir. Evidentment, les circumstàncies històriques, polítiques i socials són molt diferents, també.
El poder, el poder real, fàctic, per dir-ho així, de Joan Carles era infinitament superior al que té avui el seu fill. Això és així gràcies, entre altres coses, a ell mateix, que va contribuir a la transició i també a estabilitzar el funcionament del sistema democràtic espanyol. Dir que Felip VI pot o ha d’arreglar el problema actual significa que no s’ha entès res. O que n’hi ha que, després de tants anys, encara no han interioritzat el que és la monarquia parlamentària, en què el Rei no mana ni s’admetria que ho intentés fer. A més, amb la seva insistència, els que assenyalen Felip com el solucionador no fan res més que retallar la seva –per naturalesa ja limitada– capacitat d’acció. Que el discurs de coronació fos tan pla, tan políticament innocu, que s’ajustés tan estrictament al que era previsible, potser es deu justament a la seva intenció de no atraure les mirades ni mostrar les seves cartes. Una altra cosa, segons la meva opinió diametralment diferent, és que el Rei pugui contribuir, amb paraules i gestos més privats que públics, de relacions, a facilitar el diàleg i, en el seu cas, la negociació.

Potser el canvi de rei a Espanya forma part d’un pla del poder institucional i fàctic espanyol per propiciar un pacte entre Catalunya i Espanya. Però crec que, si hi ha oferta espanyola, serà en l’últim moment. I no serà Felip VI qui la llanci, sinó el Govern del Partit Popular. Aquesta proposta de tercera via –que no pot sortir de Catalunya, sinó d’Espanya– haurà de ser sotmesa a la consideració dels catalans. S’haurà d’incloure en la pregunta de la consulta.
La meva generació i les que vénen darrere –que no vam votar la Constitució–, i probablement el gruix de la del meu pare, ja no volen sortides com les d’abans. No acceptaran que se’ls obviï, que algú escrigui per ells el futur com els senyors del Constitucional van reescriure l’Estatut. Encaixaran el resultat d’una consulta acordada, però no que el resultat de l’acord sigui que no hi ha consulta. Com intentava assenyalar més amunt, no parlem només de Catalunya, també de democràcia.

Periodista. Professor de Blanquerna-URL.