La majoria pensem en les vacances d’estiu amb un desig intens, les anhelem fortament. Les esperem amb candeletes. Setmanes abans ja no tenim al cap gairebé res més que les vacances. El moment en què ens aixecarem de l’escriptori o desarem les eines. Durant aquest període en què els dies de festa no són lluny però tampoc no acaben d’arribar, les vacances ajuden a fer passar les jornades de feina, mentre es dibuixen al nostre cap escenes idíl·liques a la muntanya, a la platja o en algun indret més o menys exòtic.
Les vacances, quan arriben, buiden les ciutats. La gent se’n va. Es pot dir que fuig. No sols de casa seva, sinó també del dia a dia. De la vida ordinària. Fuig dels altres onze mesos de l’any. Inevitablement, el ritme a la ciutat es ralentitza, la buidor colonitza carrers i places. La vida a la ciutat esdevé prima i a càmera lenta.
Tot això ens sembla tan natural que no solem aturar-nos a pensar-hi. Ens sembla natural, acabo d’escriure, però de natural en té poca cosa. En realitat, bé es podria concloure que les vacances no són més que la contrapartida a la resta de l’any. Que les vacances existeixen per fer més suportable una quotidianitat que molts, la majoria, no viu amb goig, sinó amb incomoditat, gairebé com una penitència.
En les vacances i, per extensió, en la vida a les ciutats m’hi ha fet pensar un pagès que conec bé. Un pagès que no fa mai vacances ni entén per què n’hauria de fer. El nostre home és un pagès consubstancial, vull dir que no és un urbanita trasplantat al camp, sinó algú que s’ha criat en la cultura i la tradició del camp. De fet, mai no ha sortit a l’estranger i l’única vegada que va pujar en un avió va ser fa més de quaranta anys, per anar a Mallorca en viatge de noces. Fa un temps que té telèfon mòbil i internet, però l’internet no el fa servir, el van posar per al seu fill.
El Lluís es lleva amb l’alba, dina al migdia i plega de treballar quan el sol es pon. Estiu i hivern. No li agrada estar tancat a casa i els diumenges també va al tros. Sempre hi ha alguna cosa per fer o, si no, passeja -inspecciona- les seves terres o les terres d’altres que ell s’encarrega de treballar. Els dies que s’ha de quedar a casa, perquè plou o neva, està de mal humor. No sap què coi fer. De la tele el que més l’interessa és el temps. I té la seva pròpia opinió sobre els meteoròlegs de TV-3. El nostre pagès no sap què és l’estrés -sol posar-se nerviós, això sí, al juny, quan ha de segar el blat i l’ordi-, tot i que treballa moltes més hores que la majoria de mortals. Li agrada el que fa i per això no necessita vacances. Però hi ha més coses a afegir. Ell no ha interioritzat la divisió, tan moderna, tan urbana i industrial, entre, diguem-ho així, la vida i la feina.
Les vacances pagades, contra el que pugui semblar, no tenen una història gaire llarga. El seu origen el trobem l’any 1936 en el pacte
-els anomenats Acords de Matignon- entre els sindicats, la patronal i el Govern del Front Popular de Léon Blum, socialista i home d’ordre. Tanmateix, no s’estendrien per Europa -i Espanya- fins passada la segona guerra mundial. Les vacances són la mare del turisme de massess.
El Lluís no ha estat mai turista. Les vacances pagades pertanyen al món engendrat per la revolució industrial, amb les seves fàbriques i tallers, les seves inhumanes condicions laborals i el trasllat de la població del camp a les ciutats. Els Pactes de Matignon són el resultat d’aquest món i de la pressió del moviment obrer en un moment de forta influència de la Unió Soviètica sobre el conjunt d’Europa. Aquesta força obrera i la por al comunisme van dur la patronal i la burgesia a acceptar les vacances, juntament amb tot un paquet de canvis que van millorar la vida dels treballadors.
Aquesta dimensió postrevolució industrial no sembla haver-se inserit en l’ADN del nostre home, un home del segle XX i principis del XXI que podria pensar-se que ha quedat al marge del progrés històric que esbossàvem.
El Lluís, però, està satisfet (jo diria que encantat) de la vida que fa. Ell, que es podria permetre més vacances que ningú si volgués, treballa tot l’any de seguit. I em fa l’efecte que, enllà de la vocació i de la passió -de sentir-se realitzat, com se sol dir- un dels grans avantatges de què es beneficia és que el seu temps és encara el temps d’abans. La llum -la sortida i la posta del sol- regeixen la seva activitat, i del fred, la calor i la pluja en depenen les collites. El Lluís podria viure perfectament sense rellotge, perquè el seu temps és seu -el Lluís no té amo- i tampoc no és el temps d’ara, el temps modern, urbà, fabril -un temps creat per l’home- sinó el temps de la naturalesa i, per tant, un temps molt menys reglat i sincopat, molt menys tirà que el temps de la ciutat.