Aquell dia ha quedat gravat en la meva memòria. Un matí de desembre un company de l’escola de capellans on vaig estudiar durant un curs em va murmurar a l’orella la frase que tot nen en un moment o altre ha de sentir: «Els reis són els pares». Jo devia ser molt crèdul o havia fet inconscientment tots els esforços per no adonar-me d’això. D’alguna manera devia haver activat el mecanisme que els psicòlegs anomenen de negació. Tenia 7 anys i faltava molt poc per a les vacances del col·legi. Baixava sol cap a casa i no aconseguia treure-m’ho del cap. Al nen xerraire el considerava malvat: el que m’havia dit no podia ser cert. De seguida els ho vaig preguntar als meus pares. M’ho van confirmar, i em van pregar que no digués res a la meva germana petita. Vaig quedar desolat. Havia descobert, de cop i a la vegada, no només que els reis eren els pares, sinó que els pares també podien mentir. Havia passat, sense adonar-me’n, el primer dels rituals que havien de portar-me a l’adolescència. Els reis no existien. Els pares m’havien mentit. Passava a formar part dels que ja no creien i, per tant, no tenien reis. A sobre, em convertia en còmplice. La meva germana en tindria uns quants anys més. Els regals van continuar arribant i donant-me bastantes alegries. Vaig continuar deixant les sabates a prop de la finestra i posant a la taula torrons, neules i cava per als reis i els patges. Vaig continuar anant al llit més d’hora el 5 de gener. Però ja no era el mateix. La màgia, inseparable de l’engany i que requereix sempre per tant una forma o una altra d’innocència, s’havia esfumat. Després del disgust, jo era menys nen. Els meus millors records del dia de Reis tenen com a escenari el menjador de la casa de la meva àvia, un menjador amb unes esplèndides portes de vidres emplomats i un llum enorme de fusta massissa. Presidien el menjador un vell piano desafinat i, a la paret del davant, una xemeneia d’estil modernista tan alta com jo. La casa de la iaia Maria era sempre l’última parada en el nostre periple a la recerca de regals. Primer anàvem a casa dels nostres tiets i, després, cap al migdia o abans de dinar, a la de l’àvia. En aquell menjador es trobaven els nostres regals i els dels nostres cosins. Érem 12 en total i solia haver-hi més d’un regal per a cada un. Tots estaven perfectament embolicats i portaven escrit el nom del destinatari. Quan hi érem tots, començàvem a repartir-nos els paquets que s’amuntegaven al menjador. El guirigall nerviós es desfermava, mentre la llum que travessava els vitralls pintava l’escena de mil colors. Era una gran festa, un moment irrepetible. Esperadíssim. Recordo un any que havia nevat i jugàvem al gran pati del darrere, llançant-nos boles de neu i intentant patinar sobre les rajoles cobertes de gel. Els pares cridaven que entréssim, que ens constiparíem. La iaia, una dona alta i forta, una bona persona que havia tingut una vida gens fàcil, somreia, feliç. El dia de Reis del 1975, el primer que per a mi els reis ja no eren els reis, la festa amb els cosins va tornar a ser esplèndida, però en el fons ja no era el mateix. Avui, la iaia Maria és morta i a alguns dels meus cosins, als quals havia estat tan unit, amb qui vam compartir aquells moments tan especials, moments que donen a la vida el seu verdader sentit, els he perdut la pista, per diferents motius, des de fa anys. Suposo que hi ha qui pensa que els reis són un disbarat, i preferirien una versió laica. Vindria a ser com els que al Nadal en diuen festes d’hivern. Altres, o els mateixos, voldrien que no es menteixi als nens per evitar-los un disgust, per no fer-los passar un mal trago. Vindria a ser com els que estan en contra dels exàmens o creuen que memoritzar per aprendre no té cap sentit. A mi em sembla tot al contrari: els reis valen la pena. I no només perquè descobrir que fins i tot els pares poden mentir és un ensenyament necessari, sinó sobretot perquè resulta un preu més que raonable a canvi de la màgia inigualable de Melcior, Gaspar i Baltasar. Un Nadal sense reis -encara que sigui amb regals- no es poden comparar amb un Nadal amb reis (o Santa Claus). Serien unes festes en prosa, unes festes a les quals se’ls hauria extirpat la poesia. Fins i tot diria més: uns nens als quals se’ls hagués evitat l’engany i, per tant, se’ls hagués pres també la màgia, serien forçosament uns adults diferents, empobrits. Sense una proporció de màgia, sense fantasia, sense esperances potser falses, sense un cert grau d’engany, la vida, de fet, s’acostaria molt perillosament a l’absurd, i es convertiria, com a mínim, en difícil de viure. Periodista. Professor de Blanquerna-URL.