Uns dies després de l’atemptat contra Charlie Hebdo, el president dels Estats Units, Barak Obama, va voler subratllar de forma rotunda que a França alguna cosa està fallant. Europa ha de fer més esforç per integrar els musulmans, va sentenciar, i no ha de respondre als problemes d’integració «únicament amb la força». Al mateix temps, no es va estar d’opinar que el principal avantatge dels Estats Units és que «la nostra població musulmana no té cap problema a sentir-se nord-americana». A continuació seria el primer ministre gal, Manuel Valls, qui posaria el dit a la mateixa nafra. Així, va admetre el fracàs de les polítiques d’integració franceses, tot assenyalant la problemàtica existència de guetos i que en la pràctica es produeix un «apartheid territorial, social i ètnic».

França viu encara commocionada pel cas Charlie Hebdo. Un dels elements que més preocupen la societat és que els terroristes islàmics siguin sovint persones que han nascut en terra francesa, és a dir, fills o néts d’antics immigrants. Són homes o dones que no han viscut mai a la terra originària de la seva família, però que en un moment donat decideixen sumar-se a l’anomenat gihad.

Alguns d’ells poden actuar pel seu compte i sense moure’s del país. Són els llops solitaris. Altres el que fan és viatjar al Pròxim Orient, on s’entrenen i sovint participen en conflictes armats, com, per exemple, el que ara mateix té lloc a Síria. Després, un cop ensinistrats i havent perdut qualsevol sensibilitat vers la vida humana, tornen als seus llocs d’origen disposats a sembrar el terror.

Les paraules d’Obama i Valls apunten al fons de la qüestió: ¿per què? ¿I per què això passa a França, per exemple, i no als Estats Units, on, segons destacava Obama amb tal vegada massa entusiasme, els musulmans no tenen cap inconvenient a integrar-se i sentir-se compromesos amb el seu país? Els interrogants conviden sens dubte a la reflexió. Una reflexió no pas fàcil, atès que la complexitat del tema és immensa. Em limitaré, per tant, a posar sobre la taula alguns elements que, potser, ens poden ajudar a entendre el que està succeint.

CAL tenir en compte, de partida, que els models de França i els Estats Units són radicalment diferents. De fet, són models oposats. França busca l’assimilació cultural identitària, és a dir, convertir els que arriben de fora en francesos, entenent per francesos un determinat patró idealitzat del que això significa. És una integració, diríem, exigent. El model nord-americà és molt diferent. Són poques les exigències, i, per tant, les formes possibles de pertanyença i els estils de vida que es donen en aquell país són molt diversos. Alguns en censuren la laxitud i el fet que les distintes comunitats comparteixin, en el fons, relativament poques coses. Podríem afirmar, tot simplificant molt, que el model francès és binari mentre que el nord-americà permet més opcions. Cal considerar, així mateix, les diferències en la configuració d’una societat i de l’altra. Els Estats Units són producte de la immigració d’individus i famílies de diferents procedències i religions. Aquestes persones habiten uns territoris que seran colònies britàniques fins que decideixen independitzar-se el 1776. És una gènesi que no té res a veure amb la dels vells estats europeus com França, una gènesi que, com constata Tocqueville en els seus dos volums de Democràcia a Amèrica, no és de cap manera, no ho pot ser, aliena a les formes de vida i a la manera de veure el món dels nord-americans.

Per últim, i en un pla més directament causal i no tant de context, voldria fer notar la rigidesa de les societats europees, una rigidesa que complicaria també la identificació d’alguns grups amb el seu país. Perquè, a desgrat de les diferències socials als Estats Units i de l’Estat del benestar europeu, aquella és una societat molt més dinàmica i porosa, percebuda com un lloc on, si fas el que has de fer, pots progressar i trobar el teu encaix. Hi ha més espai per a l’esperança i l’ambició personals. El somni americà és un eslògan, sí, però no només és un eslògan.

En canvi,les societats europees, amb la seva rigidesa, contribueixen a deixar absolutament desconcertats i plens de frustració alguns joves de la segona o tercera generació d’immigrants. Encara que no sempre es tracta de joves estrictament pobres, el cert és que l’ascensor social -en un sentit no sols econòmic, sinó també d’enllaç, de connexió amb l’entorn- no funciona. O així ho creuen ells.

Se senten bloquejats, atrapats. Aleshores busquen un horitzó en l’islamisme radical, a través del qual trobarien una manera d’explicar el món i donar un sentit a la seva vida. L’extremisme els regala una identitat que, a més a més, presenta als seus ulls un fort atractiu heroic.

Periodista. Professor de Blanquerna-URL.