No puc resistir-me, atenent al que s’ha publicat i ha passat al Macba a fer algunes reflexions. Voldria centrar-me sobretot en el desgraciat episodi de l’escultura del rei Joan Carles sent sodomitzat, i no endinsar-me en altres assumptes més o menys relacionats, tot i que de ganes no me’n falten.

• D’una exposició hi ha molta gent que, amb major o menor mesura, n’és responsable. Molta. Però qui té i ha de tenir l’última paraula, perquè és el màxim responsable dels continguts que ofereix un centre, és el director. El màxim responsable de l’exposició era, doncs, en aquest cas, Bartomeu Marí. Ni els comissaris, ni els artistes, ni ningú altre.
• Quan al director se li comunica l’existència de la polèmica obra falta molt poc per a la inauguració. S’explora la possibilitat d’acord. Però no n’hi ha. En aquestes circumstàncies el director està venut. És una d’aquelles maleïdes situacions en què un està obligat a discernir sobre el mal menor. No hi ha cap bona sortida. Segurament, Marí havia d’haver admès el que algú va voler que fos un fet consumat, empassar-se l’orgull i l’autoritat i inaugurar igualment. Això comportava, també, aguantar com pogués el xàfec provinent de dalt (dels responsables polítiques i no polítics que governen el Macba).
• Quan un director s’assabenta d’una cosa com aquesta hores abans d’inaugurar és que algú (o alguns) de la seva confiança o és un pèssim professional o no li fa res que el director s’estavelli. Llegeixo que els comissaris de l’exposició no li van dir a Bartomeu Marí res de l’escultura fins el dilluns 16. Que Marí hagi destituït el conservador en cap i el cap de programes públics del Macba, comissaris al seu torn de l’exposició, no ens ha d’estranyar. L’error de Bartomeu Marí va ser potser no elegir adequadament part del seu equip.
• No em serveix com a excusa que Marí vagi firmar el document de recepció de l’escultura. En aquests documents les fotos –si n’hi ha- són minúscules. Un director firma milers de papers. A vegades, per una sola exposició es demanen centenars de peces. A banda d’això, val a dir que el títol de l’obra –‘Haute Couture 04 Transport’- no fa pensar ni en el rei ni en res que s’hi assembli.
• Ara el Macba queda en una situació delicada. No n’hi haurà prou amb canviar el director. Caldria una reflexió profunda sobre el rol del museu en el panorama cultural i sobre la seva governança, és a dir, sobre com han de ser i han d’actuar els òrgans que es troben per sobre la direcció, i també sobre qui n’ha de formar part. Aquestes, però, són altres històries.