El sobiranisme es troba en estat de xoc. Un estat que limita al nord amb la ràbia i al sud amb una obscura tristesa. No obstant, les dades, les dades objectives –perdonin la redundància- no ho justifiquen en absolut. La suma de CiU, ERC i CUP puja en tot: vots, percentatge, regidors, a les diputacions, als consells comarcals…

L’estat de xoc ve dels 17.000 vots que han situat Ada Colau per sobre de Xavier Trias. Aquesta és una ensopegada greu per al moviment a favor de la llibertat de Catalunya. No ens podem enganyar. S’acosten per Barcelona quatre anys de desgavell –fins al punt que, segons com, poden acabar convertint els ditiràmbics tripartits en models d’excel·lència- i d’una demagògia enverinada per l’odi. Emetrà moneda de joguina Colau? Expulsarà el Mobile World Congress? Prendrà els pisos buits als seus propietaris? Convertirà el port en el destí daurat de les pasteres i vaixells ruïnosos que les màfies carreguen d’immigrants? Foragitarà els emprenedors, els inversors i els empresaris? Serà Barcelona en la capital chavista del Mediterrani?

L’independentisme més naïf i, permetin-m’ho, curtet, refia atraure Colau i el seu estrany conglomerat a la causa de Catalunya. Pur pensament màgic i, molt pitjor, una estratègia absolutament suïcida per al país.

El primer que ha dit Barcelona en Comú és que descavalcar Trias –bon alcalde en temps molt difícils- només és el primer pas. L’objectiu realment important, sentencien, és “fer fora Mas”. És exactament el mateix objectiu que tenen la ultradreta, el PP i els poders fàctics –financers, empresarials, funcionarials, mediàtics- madrilenys (ajudats per la ‘casta’ econòmica catalana). Tots saben, sense excepció, que mort Mas, mort el procés. També ho haurien de saber tots els que es diuen sobiranistes o independentistes.

S’acosta, per tant, irremeiablement, la gran batalla. El 27-S. Aquell dia, i malgrat els que interessadament difonen el contrari, hi haurà eleccions, i ens la jugarem. Si Mas treu uns bons resultats, el procés continua. Si Mas rep una patacada a les urnes, el president se’n va a casa –amb tota la raó del món- i d’aquí a deu anys, això si volem ser optimistes, potser en tornarem a parlar.

Per descomptat, per salvar el procés caldrà unitat, molta. Entre partits i en moviment civil. I molta generositat. I posar Catalunya per davant dels partits i de biografies. Si no, el desastre està assegurat.

I s’haurà de repensar l’estratègia per tal de deixar d’equivocar-nos tant i tan seguit. I tornar plegats a examinar, per exemple –i per molt que dolgui a la cúpula d’ERC-, la qüestió de la candidatura única. Perquè està clar que –i per no abandonar el cas de Barcelona- si CiU i ERC haguessin anat junts, avui la ciutat estaria liderant amb força renovada el procés cap a la independència, i no presonera de la franquícia local de Podemos.