Repassem-ho breument. Han aguantat la fi del pujolisme, la substitució del líder fundador esdevingut símbol per un dirigent eficaç però poc carismàtic, els anys a la intempèrie durant els governs tripartits, el retorn al poder de la mà de Sánchez-Camacho, el canvi de parella per aliar-se amb ERC -la mateixa que els havia expulsat sense vacil·lar de la Generalitat-, les retallades, l’anticipació dels comicis de 2012, els mals resultats d’aleshores, les revelacions de Pujol i els escàndols relacionats amb els seus fills, els problemes amb els republicans -viscuts talment punyalades d’un germà-, els escarafalls d’ERC davant el 9-N, el ‘no’ de Junqueras a la llista conjunta proposada per Mas, la candidatura de Junts pel sí -explícitament independentista i farcida de personalitats provinents de l’esquerra i amb el president Mas de número 4-, la ruptura amb Unió i, finalment, els resultats del passat 27, que deixen l’avenir en mans de la CUP. N’hi ha que han abandonat el vaixell. Però hi ha un gruix molt important de votants que s’han mantingut en el seu lloc del 2003 ençà. Han aguantat el que esmentava a dalt i molt més. Tots ells, però, han considerat que feien el que era millor pel país, a pesar de tot. Que era la millor manera de defensar la causa catalana. Ho han fet, en definitiva, per patriotisme. I també, i fonamental, perquè aquell líder nou que va resistir amb quatre canyes la dura travessia del desert s’ha convertit en un president que ha demostrat, almenys a ulls d’aquests homes i dones, i amb tantes equivocacions com es vulgui, un coratge i una determinació insospitades. I s’ha revestit d’èpica. Alguns són més de centreesquerra, altres més de centredreta, altres liberals, fins hi ha conservadors de dreta. El que no són, i ho tenen claríssim, és ni del PSC, ni ecosocialistes, ni d’ERC ni -molt menys- de la CUP. Artur Mas i Convergència poden dialogar i negociar amb la CUP. És més: ho ha de fer. I s’hi ha d’entendre. Sobre això no hi ha discussió. Una altra cosa molt diferent és voler caure simpàtics al preu que sigui a uns senyors, de la CUP, que defensen una llista de propostes sembrada d’excentricitats, per dir-h diplomàticament. Una altra cosa és riure’ls totes les gràcies, per enginyosos i eixerits que alguns puguin ser. Voler trobar tants punts en comú que al final assistim a un trist espectacle de transformisme. Que els homes convergents de Junts pel sí es fessin, el 2012, la foto de família tots amb corbata i ara, el 2015, ni un d’ells se la col·loqués podria ser només una petita anècdota. Però també un símbol, un símbol lluminós i alarmant, del que volia dir més amunt. Convergència Democràtica, s’ha dit, s’ha de refundar o fins i tot “renéixer”. És absolutament cert. Però no crec que convertir-se en un aiguabarreig de totes les esquerres sigui una bona fórmula. Tot al contrari. Tots ells han estat els adversaris de Convergència en el passat. I ho han de tornar a ser quan el procés sobiranista, aquest període excepcional, s’acabi. Els seus valors, les seves idees, la seva forma de veure el món i els seus projectes són uns altres. No tenir-ho clar, oblidar-ho, a banda de portar al desastre, suposaria ofendre els homes i les dones tants i tants gripaus s’han empassat durant aquests llargs anys. No s’ho mereixen i potser aquesta vegada diran prou.