A primers de mes, Krzysztof Charamsa va sortir de l’armari. El sacerdot polonès treballava al dicasteri de la Doctrina de la Fe (successor de l’antic Sant Ofici). Les seves declaracions a Il Corriere della Sera i després a molts altres mitjans de comunicació van aixecar una enorme polseguera. Llançava la seva bomba just abans que s’iniciés el Sínode Ordinari de Bisbes per a la Família, impulsat pel papa Francesc, coincidència que, naturalment, no va agradar gens al Vaticà.

Sens dubte , els motius de Charamsa són tan d’índole personal com general. Així, va declarar que té parella i que se sentia alliberat, capaç de ser més bon mossèn després d’haver donat a conèixer públicament la seva homosexualitat. Però també hi ha motius de l’altre ordre, si no, no s’entendria que hagués elegit el diari italià de més difusió ni tampoc la vigília del Sínode. Sens dubte, Krzysztof Charamsa pretenia provocar un debat, en el si de l’Església i a la societat, sobre la qüestió.

És d’això últim sobre el que voldria parlar.

L’Església,a més d’apartar el religiós del dicasteri i no permetre-li continuar fent de capellà, podria respondre de forma senzilla però inapel·lable. Podria respondre que quan es va ordenar el sacerdot polonès sabia perfectament quines són les regles que regeixen al club al qual s’apuntava. I podria afegir que no té cap sentit que els que no formen part del club critiquin les seves regles i que, en conseqüència, la societat exterior no està legitimada per pressionar l’Església en favor dels gais o, per exemple, del matrimoni dels clergues o de la igualtat de la dona.

Però l’Església ha proclamat, i proclama -en aquests moments amb molt d’èmfasi-, que desitja dialogar amb la societat. Aquest diàleg passa per escoltar. Entenc, en aquest context, que l’esmentat exercici d’escolta cal que se centri en qüestions fonamentals, profundes, no formals ni anecdòtiques. No estem parlant, posem per cas, dels brodats que haurien de tenir les casulles cardenalícies, i perdonin l’exemple.

Fa molt que, des de fora però també des de dintre, se subratlla que, davant la laïcització creixent de moltes societats, l’Església ha d’esforçar-se a sintonitzar amb els anhels i les preocupacions dels homes i les dones reals, d’avui, del segle XXI. Hi ha de connectar si vol dur a terme eficaçment la seva missió.

Això no significa, esclar, que les autoritats eclesials hagin d’acceptar i incorporar mecànicament i indiscriminada qualsevol demanda de canvi que la societat li llanci. Discrepo, per tant, dels que pensen que l’Església s’ha d’assemblar a la societat en tot i per tot. L’Església i la doctrina no són un cotxe ni un detergent. No són un producte o un servei que, seguint la regla principal del màrqueting, s’hagi de sotmetre constantment als canvis que es puguin donar, i que es donen com qui diu cada dia, en la demanda real o potencial, és a dir, en els creients d’avui o de demà.

Però ha de dialogar, i discutir, amb la societat. Especialment sobre aquelles qüestions que, com la de l’homosexualitat, afecten directament la identitat de les persones, la seva llibertat, la possibilitat de sentir-se bé amb si mateixes. Atès que afecten les persones, també afecten un gran col·lectiu d’individus, en primer lloc, per descomptat, els religiosos gais que viuen en secret la seva orientació sexual, i que pateixen un gran malestar psicològic.

Reprenent l’assumpte de la relació amb la societat del segle XXI, l’Església hauria de ser capaç de dur a terme l’exercici certament gens fàcil (entenc que el Sínode per a la Família conté aquesta intenció) de discernir què és allò essencial des del punt de vista de la fe, allò que integra el nucli central del missatge cristià, i el que en realitat no ho és. Expressat diferent: ¿quins són aquells aspectes reformables, canviables, adaptables a la sensibilitat social majoritària i quins són, han de ser, incontestables?

L’Església -que compta avui amb un Papa perfectament capaç d’acompanyar aquest esforç- haurà d’endinsar-se en aquesta complexa reflexió molt atenta a no caure en la temptació marquetiniana, però, alhora, evitant la intransigència i l’immobilisme.

Qüestions com la que ha plantejat Krzysztof Charamsa, i altres de semblants, causen un gran dolor a molts religiosos i creients. És un assumpte, el de l’orientació sexual, que, a més a més, no crec -i parlo des de la ignorància dels laberints de la teologia- que formi part del moll irrenunciable de les ensenyances de Jesucrist, ni que destorbi la missió de l’Església. Una missió que té -així ho entenc- entre els seus pilars més definitoris el valor preciós de l’amor i el deure de ser incondicionalment al costat dels que pateixen.

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).