12 de novembre de 2015. Felip VI, aprofitant un acte de la Marca Espanya, adverteix seriós: “La Constitució prevaldrà. Que ningú no ho dubti”. Indica que “el poble espanyol no està disposat que es posi en qüestió la seva unitat” i que “la sobirania recau en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l’Estat”. També envia un missatge de “unitat” i “continuïtat del nostre projecte de convivència democràtica”. Tres dies abans, dilluns, el Parlament de Catalunya havia aprovat la moció anunciant que farà passos cap a la independència.

11 de novembre de 2015. El rei rep de forma extraordinària Rajoy, que l’informa de la situació a Catalunya. Per després hi ha convocat un consell de ministres extraordinari per portar al Constitucional la moció aprovada a Catalunya. El monarca espanyol suspèn els compromisos que té aquell matí. El missatge és clar. Considera molt greu el que està passant.

8 d’octubre de 2015. Al Parlament Europeu Felip VI llegeix cinc pàgines que du escrites. Dóna un bon titular: “Sóc europeu perquè sóc espanyol!”. Afirma que “Europa s’ha construït de sumar i no de restar, d’unir i no de dividir, de saber compartir i de ser solidaris”. També garanteix els eurodiputats que poden comptar amb una Espanya “unida i orgullosa de la seva diversitat”. Uns dies abans, Junts pel Sí ha guanyat, amb 62 diputats, les eleccions a Catalunya.

Felip VI té 47 anys. Amb força menys edat, el seu pare havia estat protagonista de la Transició i havia aconseguit sortir reforçat del tèrbol 23-F. Abans que s’aprovés la Constitució del 1978 (aleshores ell en tenia 40 anys), havia autoritzat a Adolfo Suárez l’operació per al retorn que Tarradellas i la restitució de la Generalitat.

Quan es va convertir en rei en substitució del seu pare, el juny de l’any passat, els mitjans de comunicació van lloar la preparació de Felip i van subratllar la modernització que el canvi suposaria. També que un dels seus grans reptes seria Catalunya.

Si Felip VI se sent incòmode comparant-se amb el seu pare, podria estudiar el que va fer la reina Isabel II just l’any passat davant el referèndum escocès. Sabent molt bé quin havia de ser el seu paper institucional, i malgrat -segons va transcendir- estar molt amoïnada, va mantenir la neutralitat en tot moment. No va prendre partit (més de dos mesos després del referèndum, es limitaria a comentar que el resultat va ser “una gran decepció” par alguns i “un gran respir” per a d’altres).

En canvi, el que ha fet Felip VI ha estat situar-se del costat del PP, amb discursos que podrien haver escrit García-Margallo o un empleat de la FAES. No ha exercit un paper arbitral ni tampoc ha fet res, per exemple, per propiciar que el diàleg entre el govern espanyol i el català. Al contrari: ha estat bel·ligerant amb els governants catalans i amb aquells ciutadans que creuen que Catalunya ha de poder decidir el seu futur i amb els que volen la independència.

Res a veure amb l’actitud de la monarca anglesa.

És potser per això que els independentistes escocesos desitjaven que, tant si guanyaven com si perdien, Isabel II continués sent la seva reina.