Merlí, la sèrie protagonitzada per un professor de Filosofia (interpretat per Francesc Orella), ha estat un èxit per a TV3. La sèrie -la podríem anomenar miniculebrot- està ben feta, amb un personatge, Merlí Bergeron, amb grans virtuts i enormes defectes. És per això que el meu heroi no és ell, sinó el director de l’institut, el Toni (Pau Durà), que demostra prou criteri i intel·ligència per suportar Merlí al llarg del curs. N’aprecia que és algú que estima la seva feina profundament i a qui li importen, li importen realment, els seus alumnes. Toni descarta el que seria més fàcil, i del tot comprensible, que és treure’s de sobre Merlí, i opta per mantenir-lo en el seu lloc malgrat el cúmul de maldecaps que li causa i el menyspreu que exhibeix per tot allò que no sigui ell i els seus alumnes.

Els creadors de la sèrie han assenyalat que volien que els capítols de Merlí fessin pensar. En el meu cas ho ha aconseguit. No que pensés sobre filosofia, que es tracta a base de pinzellades (cal aplaudir la reivindicació d’aquesta matèria). A mi personalment m’ha fet pensar sobre què passa amb el nostre ensenyament, encara que tampoc l’ensenyament no ocupa l’epicentre d’un miniculebrot, que se centra, com tots, en les relacions humanes i els desitjos i les frustracions dels protagonistes.

A la sèrie veiem Merlí seduint els seus alumnes amb referències filosòfiques casolanes. Més enllà d’aquest turonet, la resta de l’iceberg de l’ensenyament -i entenc que és natural que així sigui- resta fora de camp.

Del personatge de Merlí n’he citat abans la seva principal virtut: estimar la seva feina i l’interès personal, autèntic, que sent pels seus estudiants. Ells -o com a mínim el grup amb qui sintonitza i li segueix el joc- li importen. I per això és capaç de veure’ls no com un col·lectiu indiferenciat, sinó com a persones: és capaç d’individualitzar-los.

Aquesta és, em sembla, una de les grans necessitats del nostre ensenyament. Com se sol dir, és necessari personalitzar la labor del mestre. ¿Per què? Senzill: cada persona, cada estudiant, és diferent i únic. En el seu caràcter, en la seva actitud, en els seus talents, en les seves dificultats. Per aconseguir personalitzar, o poder-nos aproximar a aquesta meta, calen grups reduïts, és a dir, poder adaptar tant com sigui possible el mètode a l’estudiant. Això té una pega que no es pot passar per alt: treballar amb menys estudiants és molt més car.

Però, esclar, no n’hi ha prou que els grups siguin petits per personalitzar la pedagogia. Calen professors motivats, amb ganes, disposats a fer-ho, però sobretot que sàpiguen fer-ho. I aquí entrem en una qüestió que durant molt temps semblava tabú, ja que aquest assumpte se solia enllestir tot ressaltant l’esforç, absolutament cert, que fan dia rere dia molts docents, la seva entrega a la feina.

Malauradament, amb esforç i entrega no n’hi ha prou. Cal saber-ne. Aquesta qüestió l’ha posat recentment sobre la taula el cèlebre pensador José Antonio Marina, que reclama (a part de més inversió en ensenyament), un salt qualitatiu en la formació dels professors, així com convertir aquesta professió absolutament clau per a qualsevol societat en atractiva per als joves més ben qualificats. Tot plegat contribuiria a la recuperació, imprescindible, del prestigi social perdut.

Un tercer repte fonamental, enllà de la inversió i de la millor formació dels professors, és el de la reforma i estabilització del sistema. No és acceptable que cada canvi de govern vagi acompanyat d’un nou pla farcit d’ideologia. Resulta demencial. És imprescindible un acord sobre com reformar el sistema, un acord que, a més, li garanteixi estabilitat en el temps. Aquest canvi en el sistema hauria d’eradicar, entre d’altres coses, el vici de traslladar als professors responsabilitats que toquen principalment als pares o a altres institucions. També caldria reformar la governança d’escoles i instituts. Més capacitat d’actuar per als directors, més autonomia per dissenyar projectes educatius i més elements afavoridors de la meritocràcia. Igualment, és recomanable no deixar-se hipnotitzar pels lluentons de la tecnologia. Un mal sistema continua sent un mal sistema -o potser esdevé pitjor encara- si l’únic que es fa és afegir-hi ordinadors, tauletes, aplicacions, repositoris i la resta de ginys digitals.

Addenda: estaria bé, de passada, que la diversitat nacional i cultural d’Espanya s’incorporés d’un cop als continguts. Vull dir que estaria bé que un jove de Toledo, posem per cas, acabés els seus estudis sabent què són la llengua i la literatura catalanes, i que li sonessin, per dir alguna cosa, Ausiàs March, Verdaguer o Porcel. Encara que només sigui per donar compliment a allò que diu la santificada -quan convé- Constitució del 1978.