La CUP ha propiciat la creació al Parlament d’una comissió informativa sobre el deute. Hi compareixerà el vicepresident Junqueras per informar de quina és la situació de la Generalitat. Explicarà també, així s’ha anunciat, en mans de qui està el deute en les seves diferents modalitats.

Sabrem molt més aleshores sobre els creditors, i això és bo.

No obstant, les intencions de la CUP van més enllà. Ja ho han dit. Demanen examinar aquests deute i, si el que motiu que el va generar no els agrada, doncs plantejaran no pagar-lo. “Aquest ha de ser un primer pas per fer una auditoria ciutadana del deute [sic] i saber quina part d’aquest deute és il·legítim [sic]“, ha declarat la diputada cupaire Eulàlia Reguant.

Com se sap, el deute de la Generalitat puja més de 72.000 milions, el que representa una mica més del 35% del PIB català.

Naturalment, que a entitats públiques, bancs privats o empreses se’ls digui que potser allò que se’ls deu no se’ls pagarà és un despropòsit amb totes les lletres. Si ara ningú no deixa diners a la Generalitat -només l’Estat espanyol a través del FLA- ja em diran vostès qui ho farà si se segueix la política que proposa la CUP.

El que la CUP fa de forma constant no és altra cosa que posar pals a les rodes. Com passa, per exemple, amb la seva exigència que el Parlament es reafirmi, després de la bestial resolució del Tribunal Constitucional, en la declaració del 9-N. Si la declaració ja va ser un error colossal, perquè només va servir per facilitar a l’Estat l’excusa per envoltar les nostres institucions amb reixat de punxes, insistir-hi seria tornar a donar-li un regal preciós.

La CUP, d’altra banda, fa tots els esforços del món per provar d’introduir contradiccions i disputes a Junts pel Sí a través de propostes-sageta en aquelles àrees en què Convergència i ERC mantenen discrepàncies. O traient-se de la màniga noves exigències i generant debats que no toquen i que no fan més que enterbolir les coses.

Per suposat, el pressupost de la Generalitat està penjat i té molts números que la CUP hi voti en contra.

Com és visible, no és només que la CUP s’hagi desdit del pacte amb JxSí, pacte que va suposar la retirada de Mas com a presidenciable. No és només que no faciliti l’estabilitat -d’altra banda imprescindible en uns moments tan crítics i transcendentals per al nostre país- sinó que fa mans i mànigues per fer la traveta al govern. Per desestabilitzar.

Un podria pensar que l’empatx d’ideologisme que pateixen molts a la CUP els fa perdre el món de vista. Que són així i no hi poden fer més. Però potser aquesta explicació, sent certa, resulta incompleta per indulgent.

Hi ha una premissa que fins ara s’ha donat per indiscutible: que el primer objectiu de la CUP és la independència (a ulls d’alguns, fins i tot, els cupaires eren o són els més independentistes). Jo no ho crec. El seu comportament no ho demostra en absolut. Els fets ens demostren que el seu primer objectiu no és la independència, sinó combatre l’adversari polític -que per a ells és un enemic- a tots els nivells i de totes les maneres, i la llibertat de Catalunya, en tot cas, ve després.

Davant d’això, què fer?

És una pregunta que JxSí s’ha de començar a formular. I que esclatarà amb tota la seva cruesa si la CUP rebutja els pressupostos.