Santi Vila (Granollers, 1973) és un paio elegant. Ho és en les formes i en la seva aparença, i també políticament. Ho va demostrar en renunciar a la segona volta en el seu pols amb Mercè Conesa per la presidència del Consell Nacional del nou Partit Demòcrata Català. En la primera votació, Conesa va obtenir el 49,44 per cent dels vots, mentre Vila es quedava en el 42,04. Vila, tot i tenir-hi dret -Conesa no va superar el 50 per cent- va renunciar a la segona votació mitjançant un missatge a Twitter.
“Conesa és una candidata excel·lent, ideològicament tenim moltes coincidències i només ens separen uns 400 vots”, explicaria després l’historiador i conseller de Cultura. Santi Vila va obtenir el suport dels congressistes de pràcticament tot el territori menys de l’àrea de Barcelona, on Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i presidenta de la poderosa Diputació de Barcelona, va guanyar la batalla.
Vila, exalcalde de Figueres, havia rebut el suport explícit del president de Carles Puigdemont. Vila és probablement el membre del govern català que té una millor coneixença i més afinitat personal amb el president de la Generalitat, una relació forjada en terres gironines, on un va aconseguir l’alcaldia a la capital de l’Alt Empordà i l’altre la de Girona.
La votació al Consell Nacional del nou PDC deu haver servit a Vila, com a mínim, de test per calibrar les seves possibilitats d’esdevenir candidat a l’alcaldia de Barcelona, on el PDC necessita urgentment contrarestar amb força l’empenta d’Ada Colau. Vila valora en aquests moments les seves possibilitats. Per fer el pas, voldria comptar amb el consens i la col·laboració del PDC de Barcelona ciutat, així com amb el vist-i-plau de Xavier Trias i Joaquim Forn (actuals número u i número dos dels demòcrates al consistori barceloní).
El conseller, que es defineix com a liberal i progressista, ha sostingut sovint posicions heterodoxes -a vegades fins i tot sorprenents o xocants- sobre una gran diversitat de qüestions. A desgrat d’això, d’ell es valora especialment la seva independència de criteri i la capacitat de tenir idees pròpies, el que sap complementar amb lleialtat política i capacitat de diàleg.
La seva candidatura al Consell Nacional té molt a veure amb això. Se li va demanar que es presentés perquè es considerava que Vila era més adequat per presidir el Consell Nacional del PDC que Mercè Conesa, membre destacada del sector anomenat socialdemòcrata. Vila, així mateix, manté bones relacions amb Marta Pascal i David Bonvehí, els dos nous líders de la direcció.