De les tones d’arguments falsaris, raons de contraban, mitges mentides i demagògia de tot a cent un dels elements més repulsius és el que posa en contraposició el nacionalisme basc i el nacionalisme català amb la meta de fer quedar el segon com il·lús, intransigent i temerari.

S’utilitza al nacionalisme basc, en definitiva, per assenyalar, aïllar i provar de deslegitimar les aspiracions sobiranistes catalanes.

Però, la culpa no és només de l’espanyolisme i dels catalans còmplices, que no són pocs ni poc poderosos, sinó també dels bascos. I més en concret, del PNB. El PNB ha decidit jugar el paper del ‘tonto’ útil, amb la singularitat, dramàtica, que no n’és de ‘tonto’, sinó més aviat al contrari.

El partit fundat per Sabino Arana fa més de cent vint anys no ha tingut cap pudor a deixar-se utilitzar. El PNB ha fet moviments i ha dit coses fàcilment instrumentalitzables contra el sobiranisme català, tot sabent perfectament que ho serien, d’instrumentalitzades. Aquí no hi ha espai per al dubte ni per a la presumpció d’innocència.

El reelegit lehendakari (gràcies als socialistes) Urkullu, que sembla encantat d’haver-se conegut, està interpretant el paper del moderat, dialogant i pactista, sovint contraposant-lo sense miraments amb el procés català.

La veritat és que, amb els anys i els disgustos, la ‘basquitis’ ha anat minvant molt a Catalunya. Tanmateix, si algú encara s’emmirallava emotivament en Euskadi i, en concret, en el PNB, la darrera etapa deu resultar torturadora.

El pitjor no és que el PNB doni munició i alimenti el relat de l’espanyolisme que pinta ara els bascos com a racionals i raonables, i els catalans, com autèntica carn de frenopàtic. Tampoc que empri arguments insostenibles, com aquest de la interdependència –la interdependència només és possible entre iguals, com a assenyalat amb precisió Vicent Partal; si no, se’n diu dependència i subordinació. O Urkullu sentenciï que la independència és cosa del segle XIX, sense tenir en compte les desenes i desenes d’estats que han nascut des d’aleshores…

El que més fot d’aquesta comèdia són dues altres coses, que no pel fet de ser velles resulten menys indignants.

La primera és que el PNB no sols no se solidaritza ni ajuda Catalunya, sinó que, una vegada més, prova de treure profit de la situació, sense importar-li gens que per aconseguir-ho ens hagi de donar l’esquena i abandonar a la intempèrie.

La segona, que el PNB pregona l’acceptació dels límits constitucionals des d’una posició que res té a veure amb la catalana. El PNB ens dóna lliçons des del privilegi. I això fa que el joc polític del PNB i Euskadi presenti notables deformitats ètiques. Per una banda, Euskadi no és víctima dels atacs contra la seva llengua que pateix Catalunya (la llengua continua sent clau per entendre el que passa, però aquesta és una altra història). Per l’altra, en la pràctica és financerament independent. No pateix la solidaritat obligada i absolutament abusiva –que malmet tant el benestar de la nostra gent- a la qual Catalunya és sotmesa.