Al carrer on vaig créixer els veïns ja no treuen les cadires a la fresca per xerrar. Per als nens poder barrejar-nos amb els adults i escoltar aquelles converses era quelcom màgic, fascinador. Hi ha alguns pobles on a l’estiu encara ho fan, però estic convençut que per a moltes persones, sobretot per als joves de les grans ciutats, la idea d’agafar una cadira i asseure’s a la vorera a parlar de tot i de res els deu semblar absurda, un pur disbarat.

Robert D. Putnam repassava, en un llibre que en el seu moment va fer forat, les activitats que fèiem abans plegats, en grup, i que hem anat deixant de fer. ‘Bowling alone’ intentava determinar, a partir del cas dels Estats Units, per què hem perdut part del que s’ha anomenat capital social. Segons Putnam, hauria afluixat la nostra inclinació a relacionar-nos amb els altres i estrènyer-ne els vincles, tot reforçant les comunitats a les quals pertanyem. Ens estaríem orientant més cap a allò individual en detriment del que és col·lectiu.

POSSIBILITATS INFINITES

Des d’aleshores hem assistit a l’esclat de la Web 2.0. i, en concret, de les xarxes socials. Les infinites possibilitats que ens brinden ens estan canviant la vida en totes i cadascuna de les seves esferes, i ho estan fent no d’una manera episòdica o superficial, sinó d’una forma permanent i profunda. Tant, que, des del meu punt de vista, no serem capaços d’entendre la veritable dimensió d’aquesta transformació que estem vivint fins d’aquí molt temps.

Les tecnologies digitals ens ofereixen poder fer coses que abans resultaven inimaginables, inequívoca ciència-ficció. El món que se’ns obre i es continuarà obrint davant els nostres ulls és fascinant. No obstant, com en tot, existeixen contrapartides, aspectes menys clars, perills evidents.

PERILLS EVIDENTS

Un d’ells és la mutació que s’està produint en la forma com ens relacionem amb els altres. No és poc. Només cal recordar que si som el que som és perquè ens relacionem amb els nostres congèneres. Dit d’una altra manera, no és solament que els humans siguem éssers socials, sinó que ‘som’ perquè som socials. Ho portaré a l’extrem perquè s’entengui millor: un home o una dona que mai no tingués contacte amb cap altre humà seria un ésser ben diferent del que entenem per persona.

Sobre el que (ens) està passant n’han reflexionat no pocs experts. Justament, acaba de publicar-se la traducció al castellà del darrer llibre de Sherry Turkle, professora del Massachusetts Institute of Technology, Reclaiming Conversation. La conclusió de la guru novaiorquesa és que a través de les tecnologies establim pseudoconverses amb els altres (sense veure’ns ni tocar-nos, al ritme sincopat dels 140 caràcters) i pseudorelacions (les amistats de Facebook), succedanis de les converses i les relacions reals. Una de les raons per a l’hiperconnexió, apunta, no seria altra que fugir de nosaltres mateixos. Evitar estar sols.

Entre les conseqüències hi hauria la pèrdua d’empatia. I, també, el debilitament dels vincles, la pèrdua de capital social personal. El mòbil ens permet la connexió perpètua, és a dir, tenir la sensació de no estar mai sols. I interactuar amb els altres a distància, protegits per la cel·lofana digital, sense els problemes, els compromisos i els perills de l’estar cara a cara.

La conversa –base de l’amistat i l’amor, però també dels negocis, l’educació o de la democràcia– es veu amenaçada per l’irresistible atracció que els mòbils i la resta de pantalles exerceixen sobre nosaltres (una enquesta assenyalava el 2013 que el 20 per cent de les persones d’entre 18 i 34 anys contestava al telèfon mentre mantenia relacions sexuals). Avui en dia tots sabem com enganxa la tecnologia, en especial aquells que tenim fills, siguin petits, mitjans o grans.

La professora Turkle ha llançat una crida per recuperar la conversa. Potser no immediatament, però és possible que tingui èxit. Personalment, sostinc que, com més digital sigui el nostre món, més valor atorgarem a les experiències no mediades: es tracti d’anar a veure una exposició de pintura (no imatges de quadres en el mòbil) o de fer tertúlia amb uns quants amics. Fins i tot pot ser que es converteixin en una mena de luxe.

A la vida i a la història les coses van i venen. Són ondulants, com repetia Josep Pla citant Montaigne. És possible, doncs, que les parelles que avui són capaces d’estar-se tot un dinar sense dir-se res perquè estan concentrades a vigilar i teclejar en el mòbil –ho vaig presenciar fa molt pocs dies–, finalment decideixin tornar-se a mirar als ulls i compartir el que duen al cap i al cor.