No m’agrada la violència. Tampoc la, diguem-ne, de to menor. Per això rebutjo la moguda, l’‘escrache’ que els d’Arran, colla júnior de la CUP, va dur a terme a la seu central del PP a Catalunya, al carrer barceloní d’Urgell. El fet en sí desperta la meva antipatia. La mateixa antipatia que si fossin els cadells del PP els que anessin a bramar, fer pintades, clavar adhesius i llançar coses en algun local dels que la CUP té espargits per Catalunya. Igualment, em vaig pronunciar contra els ‘escraches’ per intimidar persones organitzats en el seu dia per Colau i els seus camarades.
L’espectacle muntat pels postadolescents de la CUP va ser presenciat, amb complaença maternal, per Anna Gabriel i David Fernández, les dues ‘celebrities’ del partit-moviment. S’arrodonia així un quadre lamentable.
Com ha escrit fa poc Josep Martí a ‘El Periódico’, la CUP és endimoniadament coherent. I massa que n’és! Per a la CUP (més encara per a la cadellada) el que és important és la subversió, la revolució en darrer terme. És més important això que la democràcia, que, d’altra banda, no s’estan de menysprear i sabotejar així que en tenen l’ocasió.
De fet, se sentirien més a gust en un procés d’enfrontament obert, també físic, de classe contra classe, del que se senten ara, en un procés independentista i de bracet d’uns partits de burgesos i menestrals com són el PDECAT i ERC. La incomoditat i les tensions internes que pateixen els venen per aquí, no per cap altra banda.
Perquè la CUP vol la independència sempre que sigui com a mitjà per emmotllar la societat a la psicodèlia de les seves creences. La independència instrumental. Amb la independència volen colar-nos de contraban el seu model –horrible- de societat. Ells, ho han repetit mil cops, no estan en aquesta aventura només per ser independents –com la resta-, sinó per capgirar el model actual (democràcia representativa, economia de mercat, estat de benestar) i imposar el seu. Cosa que, si aconseguissin, seria una veritable tragèdia, pitjor, de llarg, que continuar formant part de l’Estat espanyol.
Per la seva banda, als exconvergents i als republicans (encara que a aquests menys) la CUP els incomoda, els toca els nassos, els emprenya. Tot i això, com que per al PDECAT i ERC l’objectiu sí que és la independència i com que (sobretot els antics convergents) són ideològicament dubitatius i fràgils, tots han anat prenen paciència, cedint i afluixant una vegada rere l’altra.
És d’aquesta manera, a base de fer concessions a la CUP –a qui alguns frívols, aprenents d’intel·lectual ‘enragé’, victoregen-, que s’han parit algunes de les pitjors decisions del bloc sobiranista.
La pulsió (força romàntica i naïf) pel conflicte dóna lloc a coses com el que va passar a la seu del PP l’altre dia. L’‘escrache’ lliga perfectament amb el que és la CUP. Però no gens amb el que és ERC ni encara menys el PDECAT.
Igualment, l’esvalotada mainada cupaire és un pèssim favor al moviment civil sobiranista en el seu conjunt, tota vegada que, precisament, un dels objectius tàctics dels poders de l’Estat i de l’espanyolisme en general és vincular sobiranisme i violència.
¿O és que a aquesta canalla ningú no els ha explicat, per exemple, per què la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, va convocar una tragicòmica roda de premsa per denunciar que l’havien insultat i havia tingut por en sortir del judici del 9-N? Després de la seva malvada maniobra Magaldi va acabar no presentant la denuncia que havia anunciat. És igual: el mal ja estava fet.
En fi, que alguns, començant per la tropa d’Arran, quietes i quiets, callades i callats, estan infinitament més guapes i guapos.