Existeixen diferents angles des d’on analitzar el triomf d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen. Una de les formes d’aproximació consisteix a obrir el focus i situar-lo en un context més ampli. Un element rellevant és sens dubte que Macron ha aconseguit derrotar el populisme d’extrema dreta, postfeixista, de Le Pen i, alhora, també el populisme d’extrema esquerra, el més destacable dels quals és l’encarnat per Jean-Luc Mélenchon, de la coalició pseudocomunista França Insubmissa.

Quant a Mélenchon, crec que la seva personalitat política queda perfectament retratada per la negativa a demanar el vot per Macron per tal de contribuir a derrotar Le Pen en la segona volta de les presidencials, el 7 de maig passat. Per a ell, tots dos són igual de dolents. Alguns, a Espanya, a Catalunya, van cometre la indignitat de mostrar-se enormement comprensius amb Mélenchon.

PUBLICIDAD

Definir el populisme no és senzill. És un terme esmunyedís. La definició segurament més acceptada la devem al professor Cas Mudde. Per a ell, seria una ideologia que considera la societat separada en dos grups homogenis i antagònics: el poble pur versus l’èlit corrupta. Els populistes argumenten que la política ha de ser l’expressió de la voluntat del poble. Per tant, atenent aquesta definició, el populisme tindria dos contraris: l’elitisme i el pluralisme.

Caldria matisar que el populisme no és una ideologia densa, sinó més aviat una mena de carcassa o recipient que pot encabir diferents corpus programàtics. És adaptable. Per això parlem de populisme de dretes i d’esquerres. I també parlem de grisos: tot partit i tot líder cau en un moment o altre en la temptació populista. Hi ha autors que, per la seva banda, el redueixen a una estratègia –sobretot comunicativa– o a un estil, una manera de fer.

Els populismes solen tenir, a més del que fins ara s’ha dit, altres característiques: per exemple, l’emotivitat i l’ús de receptes simples per a problemes complexos (que, en política, són gairebé tots), la confiança en un líder carismàtic o una relativa indefinició organitzativa. El populisme de dretes (exclusionary, en la taxonomia de Mudde) té com a tret diferencial el seu rebuig total a la immigració, mentre que el d’esquerres (inclusionary) sol predicar que cal acollir tothom. L’un i l’altre són contraris a la globalització i al comerç internacional.

Macron va aconseguir aturar el populisme a França, però, a diferència del que va passar a Espanya l’any passat, no ho va fer des d’un partit tradicional. El jove candidat gal ho va aconseguir a cavall d’un moviment creat per ell mateix, En Marche, que té les mateixes inicials que ell. En llenguatge funcionalista, podríem apuntar que el sistema, per dir-ho així, ha estat increïblement hàbil, i també increïblement afortunat, a l’hora de donar resposta a l’amenaça populista encarnada a la dreta per Le Pen i a l’esquerra per Mélenchon.

Perquè Macron, que acaba de fer quaranta anys, és, per perfil, per biografia, un pur producte de l’ establishment: va militar al PSF; va passar per l’Escola Nacional de l’Administració, com tants altres polítics i alts funcionaris; i també per la banca Rothschild. No obstant, és un tipus valent i agosarat, que no dubta a desafiar les convencions –està casat amb Brigitte Trogneux, 24 anys més gran que ell– i que, a més, té molta sort. Hem de considerar que fa menys d’un any que Macron va deixar el ministeri d’Economia, Indústria i Afers Digitals per muntar el seu propi artefacte polític, del qual seria el candidat per conquerir la presidència. Veient com Macron s’ha enfilat al capdamunt de la cinquena República es fa evident que, en part, el nostre home va aconseguir vèncer el populisme perquè va saber emprar hàbilment alguns dels elements propis d’aquest mateix populisme. Dos d’aquests elements han estat el seu fort lideratge i haver impulsat un moviment nou, diferent i al marge dels partits de sempre. No puc aturar-me en aquest punt, però és per reflexionar-hi.

Macron, políticament, és un reformista, un centrista liberal, capaç de bastir ponts i compartir propostes a esquerra i a dreta. El nou president està decidit a arriscar, a jugar-se-la. A mirar endavant i no enrere. Vol ser la solució, o l’inici de la solució, als molts problemes que afronta França i també Europa. Ell és l’alternativa als que no desitgen caure en mans del populisme, que tan bé sap explotar la por i l’enuig que han colonitzat les ments i els cors de la gent. Ell sembla capaç de gestionar la complexitat fent que la política torni a governar l’economia. Ho té molt complicat. Toparà amb resistències de tota mena. Esperem que se’n surti, però la batalla serà llarga.