El cementiri d’Alaior es troba sortint de la vila per Es Camí Nou, que és recte com una plomada i apunta al nord. Es cementeri, com diuen els menorquins, està situat en una posició elevada, en una talaia des d’on sembla vigilar les nou mil ànimes que un dia haurà d’acollir. Els murs són blancs de calç i dintre seu hi ha xiprers i palmeres, i a fora pins i oliveres. A Es Camí Nou, uns metres abans del cementiri, hi ha una construcció en forma de cub, una mena de gran púlpit, que serveix per donar la sortida a les carreres de cavalls del dilluns de Sant Llorenç (per la festa major). Aquest element arquitectònic és molt conegut. Tant és així que ja fa molt que va entrar en el llenguatge popular. A Alaior, quan algú s’acosta als seus últims dies, perquè està molt malalt o bé molt vell, la gent sol comentar, abaixant la veu: “En tal, mesquí [pobre], és prop d’es terradet”.

A molt poca distància del cementiri, però més amagat i per descomptat sense vigilar res, n’hi ha un altre, de cementiri. “És es cementeri dels ateus”, va amollar un dia mon pare. Allà hi enterraven -no sé si encara està en funcionament, tot i que diria que no- ateus, protestants i membres d’altres religions. També aquells que van morir pecant, és a dir, els suïcides. Aquest segon cementiri era, per entendre’ns, el cementiri dels altres, dels que no encaixaven.

Mon pare em va explicar que, quan portaven a enterrar aquests altres, el seguici no podia passar per davant del cementiri catòlic, el municipal. Passar per davant hauria estat com una profanació, una ofensa. Per no fer-ho, calia prendre un trencall a l’esquerra abans d’arribar dalt d’Es Camí Nou, és a dir, abans d’arribar on Es Camí Nou troba Es Camí d’en Kane. Justament en aquell lloc s’alça el cementiri normal amb la seva creu massissa i orgullosa sobre l’entrada.

Fa més de tretze anys que va morir el menorquí Joan Riudavets. En tenia 114 i havia estat reconegut pel Llibre Guinness dels Rècords com l’home més vell del planeta. Va expirar no gaire lluny d’Alaior, a Es Migjorn Gran, el mateix poble que l’havia vist néixer el 1889, l’any en què es va inaugurar la Torre Eiffel.

Penso en Riudavets i els cementiris d’Alaior arran de les notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre les pàgines d’internet que inciten al suïcidi. De fet, té un punt de paradoxa que un menorquí aconseguís allargar tants anys. Perquè jo sempre he sentit dir que a Menorca, el que era rècord, eren, justament, els suïcidis. Durant molt temps, les formes més comunes de cometre’ls van ser penjar-se amb una corda o bé llançar-se dins d’un pou.

Consulto la web de l’Institut Balear d’Estadística. Les últimes dades són del 2015, quan hi va haver set suïcidis a Menorca, una xifra més o menys arrenglerada amb el que és la taxa espanyola. Això va tranquil·litzar una mica les autoritats, que havien vist alarmades com el 2014 se suïcidaven catorze menorquins i el 2013 tretze més, uns números, diguem-ne, estratosfèrics.

La saviesa popular diu que la tramuntana menorquina, brutal, insensata, és una aliada de la temptació suïcida. De fet, hi ha un corrent internacional d’investigació que, des de mitjans del segle XX, estudia la influència de diferents fenòmens atmosfèrics sobre l’estat d’ànim i els trastorns psicològics. Potser la tramuntana és un element que fa pujar el nombre de suïcidis, però, en tot cas, no n’és l’origen.

El suïcidi és sovint producte de problemes psicològics. Altres vegades ve motivat per lesions irreversibles o discapacitats molt greus (seria el cas del cèlebre Ramón Sampedro, que va inspirar la pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mar adentro ). En no poques ocasions els problemes físics són causants dels psicològics.

El que mai no he arribat a escatir, tot i que hi he dedicat algun temps, és si realment existeix el que alguns anomenen suïcidi racional o, si ho prefereixen, existencialista o nihilista. Vull dir si realment es donen els suïcidis que, lluny de ser fruit de la malaltia o del patiment, són el resultat d’un procés racional a càrrec de persones lliures i perfectament sanes. ¿Se suïciden persones sense problemes -psicològics o físics- greus? ¿Pot ser el suïcidi la conclusió lògica d’un procés de serena reflexió sobre el sentit de la pròpia vida? A mi em sembla una hipòtesi inimaginable, impossible, però hi ha qui assegura que sí, que els suïcidis racionals es donen. No ho sé. Tal vegada tot depèn del que entenguem per persones lliures i sanes… i de la força amb què bufi el vent.