És una àvia gens polititzada, es podria dir que tot al contrari. Nascuda el 1935, a casa seva, com en tantes altres cases catalanes, sempre es va evitar parlar de la guerra civil. Durant el franquisme, els pares, ella i els seus germans van avesar-se a viure sense gaires preguntes. Les preguntes, la política, no arribarien fins molt més tard, amb els seus fills i, ara, amb els nets.

La dona, amb una història tan semblant a la de tantes altres dones –i homes– d’aquest país, fa uns dies li deia al seu fill, esglaiada: «Es veu que han arribat barcos al port de Barcelona carregats de ‘nacionals’». El lapsus és afinadíssim. No em sembla una exclamació gens banal, sinó ben significativa, encara més perquè ve d’algú que, com deia, viu la política des d’una notable distància, no pas en primera persona.

El to del Govern del PP a l’hora de referir-se a Catalunya i la seva actuació, així com de la justícia i les forces policials, ressona a franquisme. Presenta tots els tics de l’autoritarisme i mostra un menyspreu indissimulable per les institucions de Catalunya, així com pels ciutadans i els seus drets més bàsics. El mateix es pot dir, per exemple, pel que fa als intents de venjar les manifestacions rescatant de forma surrealista el delicte de sedició, que va acompanyat de paraules com ara «tumultuari» o «torba».

Les batalles que s’han produït i que es produiran, també la del dia 1 d’octubre, és probable que no desemboquin en resultats, com somiava Soraya Sáenz de Santamaría –una de les grans responsables que siguem on som–, de 10 a 0. Segurament assistirem a desenllaços no definitius, ambigus. És per això, i perquè –gràcies a Déu– sembla impossible, en el context europeu, que Rajoy llanci l’exèrcit contra Catalunya, el relat, la forma com s’expliquen les coses, és clau per anar guanyant la partida i situar-se en una posició de més força que l’adversari. Com passa en els escacs, normalment és la suma d’encerts, i no pas un sol moviment brillant i aïllat, el que acaba atorgant finalment la victòria.

És per això que dimecres dia 20 de setembre el PP va començar a perdre. No només això, incapaç de rectificar, és esperable una fugida cap endavant, una intensificació de la repressió que acabarà, si la societat catalana és capaç de plantar cara sense perdre els nervis i –molt important– sense violència, portant-lo al fracàs.

Fins aleshores Rajoy havia aconseguit, auxiliat per la potent armada mediàtica espanyola, més o menys resistir en la batalla pel relat. ¿Com? Passant de només escudar-se en la llei i la Constitució a disputar amb el sobiranisme la idea de democràcia. Rajoy defensava la democràcia. Puigdemont defensava la democràcia. Amb els seus actes de la setmana passada el Govern espanyol abandonava els catalans que no volen la independència i renunciava de forma molt clara a convèncer la resta. Avui, per a una immensa majoria –molts més que abans– els demòcrates són en realitat els que es defensen pacíficament de la força bruta que el Govern del PP està aplicant contra Catalunya. La indiferència i l’equidistància apareixen ara com una farsa immoral.

És tan senzill que tothom pot adonar-se’n. Tornen els ‘nacionals’. Ho veuen sense gaire esforç des de la llunyana Islàndia, on la televisió pública es remetia a «l’ombra de Franco» per informar de la situació que està patint Catalunya. Els referents polítics, civils, mediàtics del sobiranisme i l’independentisme són conscients d’això, i no sols han continuat aixecant, amb raó, la bandera de la democràcia, sinó que han connectat els mètodes de Rajoy amb el franquisme per explotar la disjuntiva «Rajoy o democràcia». Així, el president Puigdemont acusava Rajoy de ser «el guardià de la tomba» de Franco. En aquest sentit, és significativa la immensa pancarta que va penjar l’Ajuntament de Barcelona: «Més democràcia». El PSC, el PP i Ciutadans –a pesar de la seva impostura de suposats liberals– van rebutjar el lema de la pancarta.

El PPamb la seva agressiva resposta renunciava a la batalla de l’opinió pública catalana i, en gran part, internacional. La impressió és que el Govern espanyol ha decidit que es pot permetre aquest preu. El meu interrogant és si tot plegat no li passarà una onerosa factura també en l’arena política espanyola. És evident que en el conflicte català Podem hi veu, també, l’oportunitat de canviar l’statu quo del 1978, i intentarà descavalcar Rajoy. ¿I el PSOE? ¿Continuarà fent de crossa del PP, o tindrà el valor per abordar una profunda reforma d’un sistema polític, l’espanyol, que ha quedat obsolet i que evidencia alarmants patologies?