Per provar d’entendre millor les coses o, més ben dit, per entendre’ls millor, agafo un llibret molt útil de l’escriptor Francesc Puigpelat: ‘Breu història del nacionalisme espanyol’, publicat per Angle Editorial. Em plantejo defugir el constant ‘què passarà?’ o el paral·lel ‘què s’hauria de fer?’. Hi busco, en el volum de Puigpelat, algunes referències que puguin ser aclaridores, entre ells la referència a Ortega y Gasset, i la famosa ‘conllevancia’.

Contra el que molts pensen, quan el filòsof espanyol -un dels pocs filòsofs que va transcendir i transcendeix les fronteres de l’Estat- parla de ‘conllevancia’ no vol dir només que els espanyols han de prendre paciència i anar tirant pel que fa als catalans. També, per a ell, cal paciència en sentit contrari, és a dir, dels catalans amb els espanyols. Assenyalava l’autor de ‘La Rebelión de las masas’, després de comparar el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya amb “la quadratura del cercle”: “Consti que significo no només que la resta d’espanyols hem de ‘conllevarnos’ amb els catalans, sinó que els catalans també han de ‘conllevarse’ amb la resta d’espanyols”. Indica seguidament que el problema existeix des d’abans de la unitat peninsular i augura que continuarà mentre Espanya subsisteixi.

La seva reflexió és lúcida perquè fuig de tot sentimentalisme. El seu enfocament és eminentment pragmàtic. ‘Conllevancia’ implica una relació interessada, això és, sustentada per un càlcul d’elements favorables i desfavorables, d’actius i passius. La ‘conllevancia’ és l’opció menys dolenta, el mal menor.

De ‘la conllevancia’ en parlava Ortega el 9 de setembre de 1932 a les Corts espanyoles. Dècades després, els pactes de la Transició van recuperarien aquella ‘conllevancia’ orteguiana. Es posava en funcionament una ‘conllevancia’ reeditada, ressuscitada, si se’m permet. Com la resta de la Transició, aquesta nova ‘conllevancia’ es va veure afavoridaper l’ambigüitat i els sobreentesos voluntariosos. Per a uns, la relació amb Catalunya estava tancada, fixada. Allò era el punt d’arribada, el punt final. Per als catalans, era un acord de mínims, un punt de sortida que permetia a Catalunya tornar a existir políticament.

La mala consciència d’uns, els hereus del franquisme a qui pesaven els crims i la iniquitat de quaranta anys, i la companyonia antifranquista entre els altres –les esquerres i el catalanisme- van facilitar les coses.

Amb els anys, la dreta espanyola i, no tan aparatosament però també, l’esquerra han sentit no sols que no s’havia de cedir sinó que calia fer marxa enrere en tot allò que es pogués. La pressió, amb alts i baixos, no ha deixat d’augmentar, sobretot a partir del 2000, fins a esdevenir insuportable.

I va arribar un moment en què Catalunya -Maragall amb l’Estatut- va decidir que volia tornar-ne a parlar, renegociar.

El procés posterior, quinze anys aproximadament, és prou conegut. Davant del rebuig i el menyspreu les demandes catalanes han anat pujant d’intensitat, fins a convertint-se en una veritable prova del cotó per a la democràcia a Espanya. Una Espanya que del rei en avall -quina diferència entre Felip VI i el capteniment d’Isabel II en relació a Escòcia- ha exhibit davant el món les seves alarmants mancances democràtiques.

La violència del dia 1 i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són els darrers episodis d’una espiral que, encara que s’aturés aquí, ja ha causat una desconnexió mental i simbòlica irreversible en molts i molts catalans.

Aquella ‘conllevancia’ represa després del franquisme ara ja no es pot recuperar. Perquè qui se l’ha carregat aquesta vegada no és una dictadura casposa, sinó un sistema dit democràtic, integrat a Europa i Occident. Ja no es pot culpar el totalitarisme.

Passi el que passi les pròximes hores i dies, doncs, la ‘conllevancia’, entesa com la va formular i l’entenia Ortega, s’ha acabat durant algunes generacions. És morta i enterrada. Ara o hi ha independència o alguna cosa que s’hi assembli prou, o hi ha atacs i repressió sostinguts, que és el que reclamen personatges com Victoria Prego, que acaba de dir a la COPE -observin el lèxic que gasta: “Cal guanyar com sigui. A la Transició vam ser molt tebis. Molt innocents. Ens l’han jugat. Cal guanyar-los”.

Aquesta senyora és la gran apologeta de la Transició espanyola, una Transició que explica com un simfonia de virtut i talent executada per sers moralment i intel·lectualment superiors. Gràcies a això s’ha fet un nom. “Cal actuar amb força. El 155 és poca cosa. Cal prendre la policia. Avui dia, som tan moderns que no podem aplicar la força. La força cal aplicar-la. Amb duresa”. Prego, en descàrrec de la qual no es pot dir que sigui una ignorant, presideix l’Associació de la Premsa de Madrid. Una premsa, la de Madrid, un bon tou de la qual ja no pot afegir més indignitat a la indignitat.