Qualsevol observador, per poc entrenat i perspicaç que sigui, conclourà fàcilment que Espanya ha gestionat de forma extremadament maldestra la situació catalana. És més, si el sobiranisme i l’independentisme han arribat tan lluny ha estat en part gràcies a aquesta incapacitat, que, de tan persistent, sembla cosa de la fatalitat o la genètica. Tractar d’explicar per què la política espanyola s’equivoca tant quan aborda el que, d’entrada i ja erròniament, planteja com “ el problema catalán ” no és un exercici senzill.

Al meu entendre, i expressant-ho amb traç gruixut, una de les raons, no pas l’única, és la mandra. La poca disposició a pensar, sense apriorismes, el que ha passat i passa. És molt humà. Sovint provem d’enfrontar-nos a problemes nous -i complexos o desconcertants- mirant d’aplicar-hi plantilles que ja tenim i en què confiem. Aquest estratagema ens porta a donar massa importància a alguns elements i a empetitir o no veure’n d’altres. Inconscientment, acabem deformant els fets per encabir-los en la plantilla de què disposem.

Em sembla clar que una certa mirada espanyola, especialment la mirada del PP, fa justament això. Ha col·locat la realitat catalana en una mena de llit de Procust i la força perquè encaixi en un esquema que té interioritzat. Aquest esquema no és altre que el del País Basc i el terrorisme d’ETA. Així, observem que el govern del PP, els aparells de l’Estat i molts mèdia espanyols malden contínuament per assimilar el que succeeix a Catalunya al que va succeir allà.

Si el nacionalisme català va patir, molt més en el passat que ara, de basquitis, podríem dir que Madrid avui està afectat de basquitis atribuïda. Si abans determinats sectors catalans s’emmirallava en el nacionalisme basc, ara una part rellevant del que anomenem Madrid projecta en la societat catalana l’antiga mirada sobre la societat basca. És a dir, llegeix els catalans a través de les ulleres de llegir el País Basc.

Aquesta mena de drecera cognitiva és còmoda, però també manifestament injusta. D’altra banda, i segurament més important: les ulleres basques distorsionen la visió i desemboquen en accions irremeiablement extraviades.

Un bon exemple podria ser el discurs que insisteix de fa molt de temps que la societat catalana s’ha dividit en dues meitats, tot un calc del discurs sobre el País Basc. Igualment, l’exageració sobre la intensitat de les desavinences. Em refereixo als laments, sovint farisaics, entorn al trencament de parelles, famílies, amics, colles, etcètera, en quantitats industrials per culpa de l’obsessió independentista. Malgrat que segur que s’han produït discussions i baralles -tots en coneixem casos-, el cert és que la convivència a Catalunya s’ha mostrat molt més resistent, molt més sòlida, del que es podia calcular o imaginar a priori.

Un altre tret d’aquesta mena d’intent d’emmarcament a la basca és la voluntat de separació radical entre els dirigents independentistes i els ciutadans. Aquests dirigents, aquesta direcció, formada per representants polítics i dirigents civils perversos, seria l’autèntica culpable dels mals de Catalunya. Això, per cert, encaixa amb la determinació de Rajoy de gestionar la situació mobilitzant jutges i policies, i a base demà dura, i no com el problema polític que és.

Aïllar i concentrar la responsabilitat en uns individus concrets als quals es criminalitza permet, a més, fer abstracció, difuminar o elidir els molts centenars de milers de ciutadans independentistes existents, als quals, complementàriament, es presenta com un ramat de xais, com una massa enganyada, hipnotitzada i sense opinió autònoma.

Se’n podrien citar molts d’altres, d’elements. Com ara la insistència en el suposat “adoctrinament” a les escoles catalanes (tots tenim presents les barbaritats que es deien sobre les ikastoles, oi?). L’intent d’acusar l’independentisme de xenofòbia (els sona?). O l’obsessió per TV3 (¿recorden els tancaments d’ Egin i Egunkaria?). Un altre: la minimització del nombre d’assistents a les mobilitzacions independentistes, juntament amb l’exageració fins al deliri de les espanyolistes. O la recerca amb lupa de rastres de violència que es puguin endossar a l’independentisme (la portada de l’ Abc deia l’endemà de la vaga i l’aturada de país: “La kale borroka de Puigdemont”). O l’acte reflex que es va produir el 2 de novembre, corregit al darrer moment, quan es va voler dispersar el vicepresident Junqueras i els altres consellers catalans en diferents centres penitenciaris com si fossin terroristes.