L’abandó, per part d’Artur Mas, de la presidència del PDeCAT, ha donat lloc a un cascada de ressenyes biogràfiques i perfils sobre la seva trajectòria política. Perfectament lògic i natural. En totes aquestes peces periodístiques, o en la gran majoria, es repeteix que Mas és un ‘convers’, és a dir, algú que va passar, i amb ell el seu partit –Convergència Democràtica- i molts milers de catalans del nacionalisme gradualista i reformista al sobiranisme i l’independentisme.

Els tòpics poden ser mentida, falsos, etcètera. En aquest cas, però, com passa a vegades, el tòpic és absolutament cert, almenys en la superfície. Mas va transitar de no creure en la independència –per les raons que fos- a creure-hi –per un altre conjunt de raons.

El que no veig clar en absolut en aquesta narrativa sobre la biografia política de Mas és la implicació segons el qual abans, quan no era independentista, s’equivocava, i, després, en canvi, en fer-se’n, l’encertava. Ambdues coses es donen per suposades, gairebé per òbvies.

El mot ‘convers’, que tant se sol utilitzar quan es tracta de referenciar la trajectòria del president, remet a la rectificació i al pas d’una fe menys apreciable a una altra de millor. Es ve a dir que Artur Mas va anar de menys a més, va ‘evolucionar’, partint d’una posició imperfecta (la no-independència) cap a una de perfecta o millor (la independència), progressant, millorant, com qui diu.

Aquesta lògica és manifestament tramposa. Podria ben bé ser que Mas –i molts milers de catalans- l’encertés quan no era independentista i l’encerti també ara que ho és. Perquè les opcions polítiques esdevenen millors o pitjors segons la realitat, el context de cada moment. Per això Keynes va proclamar que quan les circumstàncies canviaven, ell canviava d’opinió.

Però la cosa no acaba aquí. Podria ser també que Mas –i tots els altres- s’equivoqués tant abans (quan no era independentista) com ara (que ho és). O que abans l’encertés i ara estigui equivocat.

Qui ho pot saber, vull dir: saber del cert, segur, tot plegat?