Acudeixo a l’exposició ‘Warhol. L’art mecànic’, al CaixaForum de Barcelona (ara es pot veure al CaixaForum de Madrid). No m’ho volia perdre. No perquè qui va néixer com a Andrew Warhol sigui un artista per qui senti especial predilecció, tampoc perquè esperés una exposició excepcional –des del meu punt de vista no ho és–, sinó per l’atractiu del personatge. Andy Warhol va aconseguir convertir-se en una icona, i a algunes icones em costa resistir-m’hi.

Vençudes totes les reticències i prevencions, vaig decidir que no calia reprimir-se, i em vaig retratar en una mena de fotomaton que produïa imatges d’estètica warholiana. Un cop dins de l’exposició, vaig acabar fent-me un selfie davant d’un pany de paret ple de les celebradíssimes serigrafies tutti colori de Marilyn Monroe.

El nord-americà, a més de com a icona pop, ha passat a la història com aquell creador que, per dir-ho així, va convertir l’obra d’art, en principi quelcom únic, quelcom clavat en l’espai i el temps (hic et nunc), en un bé no sols industrial –en el sentit de ser fruit de processos mecànics– sinó també comercial.

Alumne de Dalí
Aquesta vocació comercial fa que resulti impossible visitar l’exposició i no pensar en Salvador Dalí, el gran mestre del màrqueting cultural. Dalí, llestíssim seductor dels mitjans de comunicació de masses, expert a convertir la seva vida i obra en espectacle, va ser el gran iniciador del model que alguns han anomenat artista empresari. El de Pittsburg –qui va batejar el seu estudi a Manhattan amb el nom de The Factory– demostraria ser un alumne avançat del de Figueres.

L’obra de Warhol és, deia, arquetípica d’allò sobre el que reflexiona Walter Benjamin en el seu conegut assaig L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica. És absolutament natural, doncs, que la contracoberta de l’edició en català del llibre (2011) l’ocupin els famosos retrats de Marilyn acolorits. Una combinació aquesta entre Benjamin i Marilyn que és subtilment ucrònica: les Marilyn series són posteriors a l’obra de Benjamin, publicada per primer cop l’any 1963.

Si en un moment donat l’obra d’art va decidir emancipar-se de la representació de la realitat, Warhol consagra el divorci de la noció d’original, tot qüestionant de retop el concepte d’autor i d’autenticitat. La reproducció de l’obra d’art és antiquíssima, però no és fins a la fotografia i el cinema que no esdevé una forma hegemònica.

L’apoteosi arribaria amb la televisió, i molt especialment en els nostres dies amb la convergència digital de mitjans, plataformes i llenguatges, i amb la popularització d’Internet i les xarxes socials.

Des del sofà
Escriu Benjamin en el seu llibre que «la reproductibilitat tècnica de l’obra d’art modifica la relació de les masses amb l’art». La modifica en molts sentits diferents. Un d’ells ens revela que, quan tot resulta replicable, copiable, accessible a un cost molt baix o inexistent fent un clic asseguts al sofà, allò que no ho és, aquella forma d’art insubstituïble digitalment o que es resisteix més a ser transmutada en succedani, esdevé automàticament més apreciada, més valorada. Cotitza a l’alça.

He tingut l’oportunitat de parlar d’això mateix amb persones que es dediquen de fa molts anys a la direcció i producció teatral. La meva teoria és que el teatre, per exemple, i a l’inrevés del que passa amb tantes altres coses, no està amenaçat pel nou món digital, al contrari. En donar lloc cada obra, cada sessió, a una experiència autèntica i, sobretot, única, el teatre continuarà vivint, i vivint probablement millor del que ha viscut en el passat. Només ha de subratllar aquells atributs que ja defineixen la seva naturalesa.

Adéu al cine
El cas contrari és el de les pel·lícules, on, sumat i restat, la diferència entre l’experiència de veure un film –que no té, per definició aura, per dir-ho com Walter Benjamin, de les obres originals– en una pantalla de cinema o en una pantalla domèstica gran i de qualitat no és prou important. I és així que els cinemes s’extingeixen com si fossin víctimes d’una plaga.

La predicció es pot aplicar igualment a aquells museus que brinden obres plàstiques originals. Contemplar un Velázquez al Prado és infinitament millor que veure’l a la pantalla del portàtil o del mòbil. Com potser saben, no fa gaire es va vendre el quadre més car de la història, ‘Salvator Mundi’, atribuït a Leonardo da Vinci. Segurament l’estremidor rècord –més de 380 milions d’euros– té alguna cosa a veure amb tot aquest assumpte de Warhol i les pantalles.