L’última pel·lícula de Steven Spielberg, Los archivos del Pentágono, , recrea el que aleshores va ser el cas més rellevant de filtració i publicació de documents secrets de la història. Un episodi que va actuar de prolegomen de l’escàndol Watergate, que acabaria políticament amb el president Nixon. De fet, el director té tan clara aquesta seqüència que dedica el metratge final de Los archivos del Pentágono a reproduir la seqüència inicial de Tots els homes del president (1976), el cèlebre film sobre el cas Watergate en què Robert Redford i Dustin Hoffman encarnen Bernstein i Woodward.

Tanmateix, si en aquesta última obra els protagonistes eren els dos periodistes que investiguen la trama del Watergate; la segona se centra en Katharine Graham (Meryl Streep), propietària i màxima autoritat del Washington Post després del suïcidi del seu marit, Phil Graham. El personatge que, diríem, recorre i articula les dues pel·lícules és el director del rotatiu, el mític Ben Bradlee, interpretat per Tom Hanks en el film de Spielberg.

Les pel·lícules presenten semblances recalcables. Ambdues mostren amb brillantor la lluita entre el periodisme i la política, sense oblidar el pols, aquest cop intern, entre els interessos empresarials –del Washington Post– i el periodisme. Tanmateix, ambdós pequen, al meu entendre, d’un mateix defecte, és a dir, d’un cert maniqueisme pel que fa sobretot al tractament de la política i els polítics, retratats a voltes com a malvats d’una peça, sense matisos. La manera com apareix Nixon en el film de Spielberg és un exemple clar del que vull dir.

Aquells esdeveniments politicoperiodístics de fa tants anys –la publicació dels papers del Pentàgon data de 1971, mentre que la detenció dels assaltants de l’oficina electoral demòcrata a l’Hotel Watergate es va produir l’any següent, 1972– van construir un determinat imaginari, èpic, sobre el periodisme i el que significa ser periodista. Alhora, evocats avui, propicien necessàriament la reflexió sobre l’estat actual del periodisme en això que anomenem Occident.

La primera pregunta per a aquesta reflexió és òbvia. Quan Nixon va renunciar a la presidència corria el mes d’agost de 1974. Després d’allò un calfred va recórrer l’espinada dels polítics dels Estats Units i de la resta de països democràtics. Si els mitjans de comunicació havien tombat l’home més poderós del món, podien tombar qualsevol govern. Si la Gran Guerra va fer que els periodistes constatessin la força de la propaganda, la sacsejada dels anys 70 a qui va posar en alerta va ser al poder polític.

A partir de Vietnam i Nixon, els polítics van buscar, i van trobar, maneres de protegir-se millor. Entre d’altres mesures, van decidir envoltar-se d’un cada vegada més potent aparell d’assessors, especialistes en comunicació i professionals de les relacions públiques. Avui és impensable que un diari o un grup de mitjans puguin fer caure un president amb la facilitat –relativa (en la seva autobiografia, Bradlee escriu sobre l’editora del Washington Post: «Déu beneeixi els seus pebrots»)– amb què es va aconseguir que Nixon se n’anés a casa.

Segona qüestió sobre l’abans i l’ara: avui són molt pocs els mitjans de comunicació controlats per un editor a l’estil de Graham (membre d’una família que se sent íntimament unida al diari i al servei que presta). Moltes vegades els grans mitjans estan dominats per tota mena d’inversors, per bancs i per altra gent que de periodisme no hi entén un borrall. Internet i el món digital, a més, han posat en qüestió els models de negoci tradicionals. No cal dir que com més problemes economicofinancers pateix un mitjà, més depenent esdevé d’altres actors.

Tercera, i per acabar: l’actual explosió d’emissors i la hiperinflació comunicativa estan provocant que la distinció entre la veritat –compromís i raó de ser del periodisme– i la manipulació falsària –la mentida, si ho prefereixen– s’hagi desdibuixat. L’oceànic poti-poti que són internet i les xarxes –que, d’altra banda, ofereixen grans oportunitats democratitzadores– tendeix a igualar, a confondre endimoniadament aquella informació que és valuosa i aquella que no n’és gens o que resulta directament un engany. Una de les funcions principals dels mitjans i del periodisme seriós –sigui en el suport que sigui– no pot ser altra, en aquest context, que la d’invertir en qualitat i ajudar els ciutadans a seleccionar i prioritzar. A endreçar el món. Per fer-ho efectiu, però, al periodisme li cal recuperar el prestigi i la confiança dels ciutadans. Que no tindrà si no és capaç de repensar-se i concentrar-se en allò de valuós i insubstituïble que pot oferir a la societat.