Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical.

Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el de la gran ciutat.

El temps ho condiciona tot. Començant per la nostra experiència quotidiana, per la manera que nosaltres, cadascú, sent la seva existència. En canviar la idea de temps, canvia la nostra manera de viure la vida. I al revés, això últim condiciona, transforma i fa evolucionar el significat del temps. La Revolució Industrial i, després, la globalització han corregut paral·leles al progressiu encariment del temps, un recurs cada vegada més valuós. És per aquesta raó, no per cap altra, que mentre que els nostres avantpassats vivien en termes de dia i nit, nosaltres vivim pendents dels minuts.

El professor Jonathan Crary apunta, en el seu assaig 7/24, la similitud entre l’administració de fàrmacs als soldats per tal que puguin mantenir-se actius sense dormir o dormint molt poc amb el treballador sempre connectat i a punt. És exacte. Actualment ens estem convertint tots en treballadors vint-i-quatre hores al dia. En aquest moment històric.

La força que impulsa la transformació és, sobretot, l’economia hipercapitalista, amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) que la caracteritzen. D’aquesta manera, el temps feiner ha anat envaint amb més subtilesa o més aparatositat el temps abans privat -privat: propi, personal, no comercialitzat- fins al punt que per a no poques persones avui gairebé tot el seu temps és professional o potencialment professional. L’ocupació del nostre espai privat es produeix, i aquest no és un element menor, de la mà de les mateixes tecnologies digitals que emprem en el nostre oci o temps de lleure, tota una paradoxa.

A La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, el filòsof Josep Maria Esquirol constata: “«Món de la informació» no és una metàfora; xucla el món material -dels elements i dels cossos- i, de forma inquietant, protagonitza la nova alienació”.

Tant és així que, com diu Craig, l’economia capitalista pressiona també per absorbir el temps nocturn, el que dediquem a dormir, el qual esdevindria, en aquesta lògica, l’últim continent per colonitzar, l’últim gran jaciment de temps per explotar.

L’ideal, el darrer estadi d’aquesta carrera perversa, és el robot. Milions de robots insomnes controlats per uns treballadors humans que només dormen les hores imprescindibles per poder continuar treballant. I molts milions d’altres persones sense fer res, potser subsidiats per l’administració.

El capitalisme són moltes coses. També ho som nosaltres en el nostre rol de consumidors. Com a tals, volem, exigim, ser atesos ininterrompudament. Avui podem comprar per internet o invertir en accions encara que sigui el dia de Nadal a les cinc de la matinada. Reclamem empreses que no tanquin mai i ens serveixin al moment.

Una anècdota crec que il·lustrativa: parlo amb una professora d’una prestigiosa universitat anglesa que es plany perquè alguns dels seus estudiants protesten si triga un o dos dies a respondre als seus correus electrònics, que, esclar, li envien sigui el dia que sigui i a qualsevol hora. Més encara: un dels barems emprats per avaluar el rendiment dels docents és… si responen amb més celeritat o no tanta als correus dels alumnes!

La densificació del temps -ser cada cop més eficients; fer més coses en menys temps- i la seva parenta, l’expansió del temps professional, tenen conseqüències. Fan que visquem una vida pitjor. La feina 7/24 enterboleix la ment, fa malbé els nervis i esgota el nostre cos. Ens roba el temps lliure -o el contamina en haver d’estar sempre pendents, alerta-, el temps familiar i, per descomptat, ens impedeix badar, això és, fer passejar la ment sense objectiu, imaginar, perdre’ns creativament en la divagació.

Per combatre aquests mals estem recorrent a tota mena de productes i estratègies pal·liatius: des de les pastilles antiestrès o antiangoixa fins al ioga i la meditació, passant pel triptòfan, el running, els esports extrems o la poda de bonsais. Però, insisteixo, són només maneres que hem trobat per poder anar tirant, només per tractar de suportar-ho.