«Vols fer el favor de deixar el mòbil?» Aquesta és una de les frases que més repeteix avui qualsevol adult que es relacioni amb nens, adolescents o joves. Tothom que tingui fills o que treballi en una escola, institut o –fins i tot– universitat sap perfectament què es vol dir quan s’esmenta el problema del mòbil. Entre pares i educadors és una preocupació, un assumpte que els amoïna vivament, una interferència. Una qüestió que afegeix moltes dificultats a la relació amb infants i joves.

Als adults els inquieten un grapat d’aspectes vinculats als mòbils. Alguns d’aquests aspectes es fan extensibles als ordinadors, tot i que d’altres són més propis dels telèfons. Un primer element són els perills derivats de la connexió del mòbil directa i sense filtres amb el món, que per desgràcia és un lloc perillós. Qualsevol pot guanyar-se la seva confiança i fer-los caure en un parany.

És una anècdota menor però que conec de primera mà. Un grup de nens i nenes de la mateixa classe, d’11 i 12 anys, van crear el primer grup de WhatsApp de la seva vida. Però un dels nens va errar un dígit del seu número de telèfon. Això va introduir al grup un home que va començar a assetjar les nenes amb missatges amenaçadors de contingut sexual. L’esglai entre els pares i les mares se’l poden afigurar.

Temps i atenció
El segon element no és un perill de la mateixa naturalesa. No cal ser un expert per saber que el mòbil consumeix molt de temps i atenció. Més encara en nens i xavals. És un temps que no és continuat, sinó que es reparteix durant tot el dia, cosa que fa que les interrupcions causades pel telèfon siguin constants i converteixin el temps en un temps fragmentat.

L’hàbit de mirar cada pocs minuts el mòbil genera canvis en la forma de relacionar-nos amb el nostre entorn. Per exemple: a molts nens, adolescents i nois se’ls fa estrany, rar i molt costerut fixar-se en una sola cosa durant una estona. Lliscar constantment per la superfície de les coses, més la sensació de tenir-ho tot a un clic de distància, fa que la capacitat de concentració i memorística s’afebleixin.

D’això justament en parla Nicholas Carr al seu cèlebre llibre The Shallows (en castellà, Superficiales), on apunta que, en la mesura que la xarxa fa minvar la nostra capacitat per a la contemplació, està alterant la profunditat de les nostres emocions i pensaments. Sabem de fa temps, gràcies a la neurobiologia, que els cervells són plàstics i que l’experiència els modela i transforma.

Com fa poc va explicar el fotògraf i assagista Joan Fontcuberta a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL), de Barcelona, s’ha produït una explosió furiosa d’imatges. Resulta extremadament complicat discriminar què és rellevant del que no ho és i el que és veritat del que no ho és (el que Lazarsfeld i Merton van descriure com «la funció narcotitzadora» de la informació). Més encara si un no disposa d’uns mapes mentals, d’un esquema de coneixements consolidats que l’ajudin a orientar-se i treure profit de l’allau informativa.

Les famílies, els mestres i els professors han estat substituïts, almenys en part, i el seu lloc l’ocupa el mòbil. El mòbil educa els nostres fills. Hem de pensar que, amb un parell de clics, un nen o una nena de, posem per cas, 10 anys pot accedir a milers, a milions, d’imatges violentes o sexuals o, simplement, estúpides.

¿Què es pot fer davant de tot plegat? ¿Podem esperar alguna cosa de la indústria? No ho crec. Els sistemes de control parental en ordinadors, tauletes o mòbils són com voler aturar el Nil armats amb una pala de ping-pong. Els fabricants ni tan sols s’han molestat, per exemple, a inventar mòbils per a nens. ¿Es pot esperar alguna cosa de la llei? Tampoc. Seria molt rar que una llei prohibís l’ús de mòbils per sota d’una determinada edat.

Així les coses, tot queda en mans de mestres, professors i pares. Especialment d’aquests darrers, que sovint tenen la sensació que els seus fills han estat abduïts, segrestats. Entre els pares, tanmateix, la desorientació és enorme i la falta de criteris compartits, encara més. Potser seria bo, en aquest punt, que el món educatiu i l’Administració agafessin el toro per les banyes i indiquessin a les famílies què cal fer, enllà de repetir «¿Vols fer el favor de deixar el mòbil?». Educar els pares perquè aquests pugin educar els seus fills. Perquè els puguin recuperar, perquè els puguin rescatar de la tirania de les pantalletes.