El Marc i la Fina són una parella de mitjana edat. Tenen dos fills, un noi i una noia, el Pere i la Clara, i viuen en una ciutat ni gran ni petita vora Barcelona. Són nacionalistes de sempre i des de fa uns anys també independentistes. Han participat en totes les grans manifestacions independentistes, quasi sempre acompanyats dels seus fills. Van votar el 9-N i van fer guàrdia a la seva escola l’1-O. El Marc, a més, és soci d’Òmnium.

-Fina: Marc, digues-me el teu número de DNI que estic fent la inscripció per a la mani de l’Onze de Setembre a la Diagonal.

-Marc: A mi no cal que m’hi apuntis, que no vinc.

-Fina: Què?!

-Marc: Que no hi vaig. N’estic fart. Estic fart que m’aixequin la camisa.

-Fina: Que t’aixequin la camisa?

-Marc: Sí. Tot plegat… De què serveix? A més, tenim uns líders mediocres. Tan mediocres que són incapaços de dir la veritat, d’explicar a la gent el que va passar. Per què estem com estem. No vas sentir Quim Torra l’altre dia? Tot flors i violes. Un discurs entre el rector de poble i Paulo Coelho. Segons ell, l’estat espanyol és molt dolent i, en canvi, els catalans tenim totes les virtuts i tot ho fem bé. Encara me’n recordo de frases com “el bellíssim risc de la llibertat només es guanya fent possible l’impossible” o “la llibertat i la justícia només són vàlides en la veritat”. (El Marc alça la veu). Què vol dir això? Què és tota aquesta xerrameca? Lírica de tot a cent?

-Fina: …

-Marc: Per no parlar de les cites de Mandela, Luther King o Kennedy… Que ens prenen per imbècils?

-Fina: (Provant de calmar-lo) Ho fan… perquè cal mantenir la mobilització, perquè necessitem èpica…

-Marc: (Més tranquil) Molt bé. Però podrien dir la veritat. Podrien explicar que en moltes coses ens vam equivocar, els independentistes, especialment els seus líders! La gent no és imbècil, no se l’ha de tractar com si fossin criatures. Com si el que necessitéssim fossin sessions d’autoajuda, de coaching. Dir la veritat, aprendre dels errors comesos. Això és el que cal fer. Fixa’t que el discurs de Quim Torra s’atura al 3 d’octubre. Ni una paraula de l’intent d’independència del 10 ni de la desbandada després del 27. Em bull la sang quan penso en el pobre Rull anant al despatx el dilluns mentre els altres ja havien fotut al camp…

-Fina: Ja. Deuen pensar que si diuen les coses tal com són, la gent es desinflarà.

-Marc: Doncs si no poden dir, que facin. Si del que es tracta és de tenir més força, el que han de fer és governar bé.

-Fina: La Generalitat treballa, les conselleries funcionen, es fan moltes coses.

-Marc: Potser sí. Però no ho expliquen. No fan que es noti. No transcendeix. I en política si una cosa no és percebuda, no existeix. No compta. No faig broma: si l’independentisme vol superar el cinquanta per cent, ho ha de fer posant èmfasi en la democràcia i en la millora de les condicions de vida. Ser molt escrupolosos en com es fan les coses, des de ja. I governar bé ―i que es noti―, ara. No el dia que siguem independents. Ara. És l’única manera de créixer. D’aconseguir això que en diuen ‘eixamplar la base’. I l’independentisme ha de dirigir-se amb naturalitat als que se senten també espanyols, i dialogar-hi, i explicar-los què volem, que no té res a veure amb les mentides que els diuen les teles espanyoles. Tranquil·litzar-los… Recuperar la confiança mútua, entre catalans.

-Fina: (Assertiva) Tens molta raó, però cal continuar pedalant i anant a les manifestacions. Si no ho fem, si els que ens ho creiem ens cansem i passem de tot, l’Estat deduirà que la repressió funciona. I la redoblarà. Estarem perduts. Són molt bèsties i estan molt emprenyats. Pensa en els pobres que estan a la presó. I tot pot empitjorar. Si governen, PP i Ciutadans intentaran convertir Catalunya en una infra-autonomia governada amb el 155, que aplicaran amb tanta ràbia que no quedarà canya dreta. Arrancaran com si fossin males herbes tot el que tingui a veure amb la catalanitat, començant per TV3. I continuaran amb l’intent de carregar-se allò de ‘un sol poble’. Continuaran treballant per partir Catalunya en dos, per crear el país dels espanyols de Catalunya. Potser és veritat que estem pitjor del que ens diuen, potser sí que els nostres líders són millorables, potser sí que hi ha motius per desanimar-se, però ara no ens podem arronsar.

-Marc: Bufff…

-Fina: T’hi apunto, eh?

-Marc: … Està bé: apunta-m’hi, dona, apunta-m’hi…