Pablo Iglesias va visitar divendres Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. De fet, és una visita que havia d’haver tingut lloc abans de les vacances d’estiu, però que el naixement prematur —amb solament sis mesos— dels bessons del líder de Podemos va impedir. Sigui com sigui, la visita, en el context actual —amb els pressupostos del govern de Sánchez a l’aire—, subratlla el rol del líder d’ERC com a principal referent de l’independentisme en el tauler espanyol. El fet que ahir el president Puigdemont hagués de reconvertir una cimera de partits i entitats independentistes en una reunió entorn el futur Consell de la República pot ser interpretat, en paral·lel, com un signe de debilitat.
Aquest protagonisme d’Oriol Junqueras —Iglesias va trucar diumenge per telèfon a Carles Puigdemont— no és, però, l’únic element d’interès pel que fa als partits catalans i, en concret, en el camp sobiranista-independentista. M’agradaria apuntar-ne alguns altres.
- El govern català sembla desconcertat, i en política el que sembla té conseqüències reals, absolutament pràctiques. Ho sembla a pesar que l’executiu és un bon executiu —amb algunes excepcions a voltes evidents— i que força conselleries estan fent bé la seva feina. El problema és que uns pensen en uns termes —pragmàtics— i altres en uns altres —idealistes o irredemptistes. El president forma part d’aquests darrers. Un president que, en definir-se com a vicari, no sols disminueix la seva autoritat davant tothom, sinó que s’autoboicoteja en relació al lideratge del Govern mateix.
- Quant al PDeCAT: dintre seu creixen les resistències a entregar el partit a Puigdemont i el seu entorn perquè en facin el que creguin convenient. L’assalt de Puigdemont al PDeCAT del juliol passat aprofitant l’assemblea nacional —congrés— del partit li acabarà passant factura. Puigdemont va aconseguir fer saltar Marta Pascal per la finestra, però el debat no està tancat. Són uns quants els qui, vist en perspectiva, lamenten que Pascal renunciés a plantar cara, encara que fos per perdre davant les tropes puigdemontistes.
- D’aquí a set mesos hi ha eleccions municipals. Mentre ERC, diuen les enquestes, podria guanyar a Barcelona, l’independentisme entorn de Puigdemont i el PDeCAT acusa una certa paràlisi. Un cop comprovat que ERC no s’avindrà a una aliança electoral —per a mi, en el cas de Barcelona, una decisió difícil d’entendre en termes racionals—, el món postconvergent no sembla capaç de reaccionar amb determinació. Sobre la taula, el nom de Neus Munté, elegida en primàries pel PDeCAT. En paral·lel, l’oferiment a Joaquim Forn perquè sigui ell qui finalment ocupi —des de la presó— el número u de la llista, tal com estava més o menys planejat fins a l’octubre de l’any passat.
- Però al maig de l’any que ve no solament tindran eleccions a Barcelona, sinó al conjunt dels prop de mil municipis catalans. I la gent del PDeCAT se sent abandonada, sense indicacions clares, i tem algun nou gir argumental. Els alcaldes i regidors postconvergents veuen passar els dies i es van posant més i més nerviosos. Alguns estan francament molestos per la situació creada, que els causa dificultats afegides a l’hora d’aconseguir uns bons resultats en els seus pobles i ciutats.
- ERC, on el canvi —radical— d’estratègia es va produir pràcticament d’un dia per a l’altre, passant d’exigir la independència a un pragmatisme inexpugnable, té els deures fets. I la factura, pel que sembla, no està sent tan alta com algú es podria imaginar. El seu avantatge és clar: té una estratègia i el partit funciona en coherència amb aquesta estratègia. En el cas del PDeCAT, no sols no hi ha estratègia, sinó que el pols entre pragmàtics i idealistes-irredemptistes és evident. Té un líder, Puigdemont, que, a més d’inscriure’s en la segona de les faccions, proclama que ell no creu gens en els partits.
- La CUP ha decidit capbussar-se a fons en el relat idealista-irredemptista, al meu entendre perjudicant així greument i retardant potser durant anys les possibilitats que Catalunya aconsegueixi autodeterminar-se i independitzar-se. No s’hi pot comptar. El gran error va ser voler creure que sí. Un error que es remunta a l’etapa d’Artur Mas i que va contribuir notablement a l’encadenament d’equivocacions posteriors. Al marge de l’obcecació de la CUP, la meva sensació és, però, que els pragmàtics, molt minoritaris fa no gaire mesos, a poc a poc guanyen posicions. Em refereixo, queda entès, als pragmàtics de veritat. És a dir, aquells que ho són no per conformisme o claudicació, sinó justament pel contrari: per ambició, perquè continuen volent guanyar.
- El president Puigdemont pot tenir la temptació, davant aquest panorama —que segur que no és el que voldria—, de tirar pel dret. És a dir, ordenar a Torra que convoqui eleccions. Si fer que es perdés la majoria absoluta independentista al Parlament ja va constituir un disbarat, convocar ara unes eleccions seria una barbaritat. Per dues raons. Primera: perquè l’independentisme —agafat en conjunt— necessita temps per sortir del desconcert, refer-se i reorganitzar-se (convocar eleccions després de les condemnes de l’1-O pot tenir un sentit; fer-ho abans, no). Segona raó: en el millor dels casos, l’independentisme aconseguiria una majoria semblant a l’actual.