Imaginin-se la seqüència. Forma part d’un film en blanc i negre, potser d’un film d’un cineasta escandinau i introspectiu. En un racó ombrívol, un home vestit d’una manera estranya fa lliscar un alfil sobre el tauler d’escacs. En una altra cambra, aquesta molt més àmplia i amb un gran finestral per on penetren els rajos tebis del sol ponent-se, un segon home obre un sobre i n’extreu un paperet. El llegeix i aleshores dirigeix la seva mirada a les peces que té al seu davant. Rumia. Rumia llargament vinclat sobre el tauler. Finalment, desplaça alhora rei i torre per enrocar-se.
Són dues habitacions diferents i allunyades —molt allunyades—l’una de l’altra. Però en totes dues s’hi sent el mateix terrabastall que arriba de fora: el xiulet de les bombes, trets de metralladora, explosions eixordadores, tancs que es desplacen a tota velocitat, grups de presoners, crits inintel·ligibles i gemecs d’homes que agonitzen…
Quan van començar la seva partida, la guerra a l’exterior feia temps que havia esclatat. Però els dos homes només pensen en la partida d’escacs que juguen per correspondència. Una partida a distància, però també a mort. Res no aconsegueix distreure’ls. Ni tan sols se’ls trenquen les oracions quan les parets es posen a tremolar de tal manera que sembla com si el món estigués a punt d’esfondrar-se tot sencer. Els dos escaquistes viuen, malviuen, completament obsessionats per guanyar la seva guerra dintre la guerra.
La guerra dintre la guerra. No hagués imaginat mai que les topades entre l’exèrcit de l’un i de l’altre arribessin a aquest extrem d’insensatesa. A l’extrem a què van arribar aquesta setmana passada, quan el Parlament de Catalunya va enfangar-se en un ridícul colossal i devastador per arribar, finalment, a un simulacre de solució que no farà que els problemes s’acabin (més aviat al contrari). La gent del carrer no entén ben bé de què carai discuteixen tan aferrissadament uns i altres des de fa tant de temps. De fet, potser millor que no ho sàpiga. Millor que ignori que un govern ha estat a punt d’esclatar per la diferència certament vaporosa entre la substitució temporal d’un diputat o la delegació temporal del vot d’aquest mateix diputat. O, si ho volen dir d’una altra manera, entre acatar o no acatar la justícia espanyola (com si no s’estigués acatant tot des del 27 d’octubre de l’any passat).
Aliens als estralls que provoca el seu xoc ridícul, els dos homes no deixen de moure peces. Fa poc un d’ells va alçar un cavall amb els dits i va sentenciar que no hi haurà aliança independentista ni per a les eleccions europees ni per a les de la Gran Ciutat.
Tant és que el Comte Taronja i la Dama Lila avancin cada dia una mica més les seves posicions amb l’afany de conquerir la Gran Ciutat, absolutament decisiva. Tant és que la Gran Ciutat resulti imprescindible per guanyar —per poder tenir possibilitats de guanyar— la guerra real, la que té lloc enllà de les obsessions, els sentiments ferits, les limitacions i la miopia dels nostres dos homes, tancats en cambres diferents i separades per centenars de quilòmetres.
Aparentment, els dos jugadors d’escacs postals no concedeixen gaire importància a aquesta ni a la resta de coses que ocorren fora, absorts completament en la seva partida. I continuen movent a distància i amb esperit ferotge petites figures de fusta. Figuretes embogides, embogides per caçar com sigui el rei dels altres i provar de salvar el seu.