La situació política espanyola s’està enverinant acceleradament, per bé que, esclar, ningú no pot saber com giraran finalment els esdeveniments. La convocatòria de la finalment fracassada manifestació de diumenge a Madrid, amb PP, Ciutadans i els ultres, començant per Vox i acabant per tota mena de feixistes, va fer venir tremolor de cames a un PSOE dividit, acomplexat i paralitzat per les rancúnies internes. El PSOE no té una idea compartida d’Espanya i, el que és potser pitjor, li manca força i convenciment per plantar cara. La fragilitat de l’esquerra espanyola davant l’avanç dels radicals és sorprenent i desarmant (un article a part mereixeria un paio com Felipe González, la deslleialtat del qual vers la seva gent no té nom i només l’explica un narcisisme patològic).

No em puc estendre en l’anàlisi del que està passant a Madrid, amb una dreta salvatge i fanatitzada, abduïda per l’odi i a qui li rellisca que per arribar al poder pugui causar un dany potser irreparable a allò que tant diuen estimar, Espanya. Voldria, en canvi, parar atenció al que ha de fer o pot fer Catalunya davant l’atac furibund desfermat contra Pedro Sánchez, un tipus, d’altra banda, no gaire consistent i aferrat a la tàctica com a poció màgica. No és gens estrany que hagi escrit un llibre teoritzant sobre la supervivència (Manual de resistencia). El problema és que creure que la supervivència és el més important en política porta al cinisme i la immoralitat. No. En política sobreviure no és el més important, i qui així ho proclama es retrata a si mateix. És algú per a qui els valors, els ideals, els projectes, l’esperit de servei, el que ha promès als ciutadans no són el primer, no són la prioritat. La prioritat és ell. Em temo que el volum de Sánchez es pot llegir en clau maquiavèl·lica o, menys sofisticadament, a la llum de la cita atribuïda a Groucho Marx: “Aquest són els meus principis…, però si no els agraden, en tinc d’altres”.

Deia que volia concentrar-me en què ha de fer o pot fer Catalunya davant l’huracà que s’està congriant. Hi ha, resumint molt, dues estratègies en discussió, en lluita. La que en podem anomenar ‘insurgent’ i la que podem anomenar ‘realista’.

La primera passa per tirar pel dret, és a dir, llançar una ofensiva des del carrer i les institucions, tot esgrimint el discutible mandat de l’1 d’octubre del 2017 i la declaració verbal d’independència del 27 del mateix mes. Ignorant completament que Catalunya en aquests moments està gestionant un fracàs, una derrota. És com el boxador que, un cop apallissat i masegat, s’alça de terra no veient-s’hi de cap ull però brandant desafiadorament els punys. El seu destí sol ser acabar de nou estès a la lona, sagnant molt més que abans i escopint un rosari de dents. Aquesta via confia que enfrontar-se ara amb tot i a totes a l’Estat pot conduir a una intervenció exterior que, al seu torn, desemboqui en un referèndum amb tots els ets i uts. Aquesta estratègia té, en cas de desbordament, un clar perill de desencadenar la violència, el que vol dir ferits i potser morts. La intervenció exterior es produiria només després d’esdeveniments realment dramàtics. I és inimaginable que fos per imposar a Madrid un referèndum sobre la independència de Catalunya.

La segona estratègia ―com en el cas anterior, amb diverses variants― passa per, sense renunciar absolutament a res, treballar per reforçar la posició davant del que pot venir. Això és segurament més complex que el que hem vist abans. Suposa fer moltes coses alhora, fer-les bé i fer-les sense perdre temps (el sobiranisme ha estat més d’un any perdent miserablement el temps). Vol dir fer el possible perquè la tríada de la dreta salvatge no arribi a la Moncloa. Vol dir posar l’accent més en el sobiranisme ―el referèndum― que en la independència. Vol dir bastir ponts amb l’univers dels comuns i, si es donen les condicions, també amb el PSC. Vol dir deixar-se de baralles entre partits i persones per prioritzar el país. Vol dir reforçar la cohesió interna de la societat catalana, mitjançant polítiques concretes i també explicant a tothom i sense eufemismes quina és la situació real. Vol dir que el govern ha de reivindicar i defensar els líders que estan sent jutjats, però també governar i mostrar que es governa. Vol dir articular una estratègia a curt, mitjà i llarg termini. Vol dir també, quan es pugui, renovar i reordenar els lideratges (polítics i civils), el que suposa en molts casos noves persones, establir jerarquies, fixar mecanismes eficients de presa de decisions (el sobiranisme no pot continuar sent una sorollosa i inintel·ligible olla de grills).

Soc partidari de la segona estratègia, i m’agradaria ―i quasi segur que aquí estic fent un exercici de ‘somiatruitisme’― que el sobiranisme fos capaç de dur-la a terme amb convicció, fermesa, disciplina i talent.