No deixa de ser curiós i alhora trist el grapat de proclames, queixes i juraments que la dreta ultraespanyolista i la premsa madrilenya afí han anat destil·lant durant els dies de l’embolic absurd entorn les candidatures al Parlament Europeu de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.
Resumint molt: si el fiscal contradiu la Junta Electoral Central o el Suprem no troba res que pugui convertir els independentistes en inelegibles, no és perquè així ho dicten la llei i el sentit comú. No. És que la fiscalia obeeix ordres secretes d’un Pedro Sánchez venut als independentistes o perquè al Tribunal Suprem s’han begut l’enteniment. Quant als membres de la JEC ―quatre, entre ells el seu president― que van votar contra el veto, són uns traïdors.
Tant se val, per exemple, el paper absolutament impropi que ha anat agafant la JEC en aquest cicle electoral ―paper clarament lesiu per a l’independentisme― o la forma com s’està desenvolupant el judici als líders independentistes. La lògica bòrnia que aplica l’ultraespanyolisme polític i mediàtic ve a dir que, si una llei o una decisió permet “algú com Puigdemont” ser candidat, és que la llei o la decisió és perversa, il·legítima, porqueria. En canvi, quan es castiga, com es continua castigant, els independentistes a còpia d’interpretacions i decisions “patriòtiques”, és senzillament perquè Espanya “se encuentra entre las mejores democracias del mundo”.
Un petit però il·lustratiu compendi d’aquesta lògica bòrnia ens l’ha ofert la pobra Dolors Montserrat, cap de llista del PP a les europees. “Sería humillante para mí que nuestra ley favoreciera a un presunto delincuente fugado que no se ha presentado a la justicia”. Nuestra ley. Delincuente. Si a Puigdemont li donen la raó, no és que la tingui ―és dolent per naturalesa i va contra l’Espanya una, i, per tant, això és impossible― sinó que la llei té alguna deficiència greu o alguna cosa lletja els succeeix als que l’interpreten. La de Sant Sadurní d’Anoia no es va estar d’alertar, tot en les mateixes declaracions a la COPE, que el que passa és només un “aperitivo” del que vindrà a partir d’ara de la mà de Pedro Sánchez.
Potser no s’adonen ni els membres “patriòtics” de la JEC ni els polítics i periodistes també “patriòtics” del fet que, situant el seu zel rojigualdo per sobre la raó, la justícia i la veritat, com fan dia sí i l’altre també, el que aconsegueixen és despullar les carències democràtiques de l’Estat, donant la raó als independentistes quan asseguren ―com ha fet Comín arran de l’escàndol del veto de la JEC― que la seva lluita no és només per la independència, sinó també a favor de la democràcia.
Són, Dolors Montserrat i la resta, inclosos els policies també ‘patriòtics’ de la ‘guerra bruta’, pòtols i pèssims estrategs. Així és com, a cada maniobra fallida, el seu somni de reconquista fa més i més pudor de peix podrit. Sense el seu inestimable i involuntari ajut, l’independentisme mai no hauria arribat, ni pensaments, tan lluny.
No els passa per la carbassa que, per molt espanyolista que un sigui, per molt “patriòtic”, hi ha coses tan bèsties que no es poden fer si es conserva un mínim de dignitat i no es vol fer el ridícul o, fins i tot, delinquir. D’aquí els quatre vots particulars que es van produir a la JEC, per això s’han anat passant ridículament la patata calenta i, per això, finalment, Puigdemont, Comín i Ponsatí seran candidats.