Un dels grans èxits de Jordi Pujol va ser fer creure tothom que la Generalitat era més del que era. Ho va aconseguir gràcies a un fort i perllongat lideratge. I a una autoritat que s’estenia més enllà de la que corresponia a la seva condició de president de Catalunya. De fet, van ser moltes les vegades que Pujol va xocar amb els representants de l’Estat per defensar aquesta autoritat.

Una de les coses que ha fet l’anomenat procés és evidenciar que la Generalitat no sols no és un estat en petit, com Pujol havia fet entendre amb èxit, sinó que és una concessió, un poder delegat del poder real, que no és altre que el de l’Estat. L’aplicació del 155 ho va mostrar de forma incontestable i, per què no dir-ho, frustrant. L’Estatut d’Autonomia no és més que una llei orgànica espanyola. Una llei orgànica que, tot i que l’aprovin el Parlament i les Corts espanyoles, i es validi en referèndum, el Tribunal Constitucional espanyol pot tombar o reescriure si així li ve de gust.

La Generalitat pujoliana, que aparentava més del que era, va ser preservada amb més o menys èxit pels presidents que van venir després: Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont.

En aquests moments, però, això ja no és així. El president de la Generalitat ha perdut autoritat tant entre els que li donen suport com entre els que no. Tampoc exerceix el lideratge institucional que li toca. Potser no en sap. Potser no ho vol. Potser totes dues coses. La Generalitat apareix avui, per tant, com més esquifida i disminuïda que mai. Contràriament al que havia passat, ara sembla menys del que és. Parafrasejant Mao Zedong, es pot apuntar que avui s’ha convertit en un tigre de paper, incapaç de resistir ni el vent ni la pluja.

Quim Torra ja va començar amb mal peu en presentar-se com un mer interí, com un substitut de Puigdemont. Després, mai no ha assumit el seu paper institucional, tot repetint que ell no és president per gestionar una autonomia. Ha volgut continuar sent un activista, a vegades un agitador. No s’ha preocupat gaire de tot allò, que és molt, que queda fora del perímetre independentista.

Les protestes al carrer, i en particular els disturbis de caràcter violent, han agreujat la fragilitat. La resposta del president Torra ha estat, sense encomanar-se a res ni a ningú, proposar un nou referèndum unilateral dins d’aquesta legislatura. Això no ha fet més que augmentar el desgavell en el govern, entre els partits que el conformen i també a l’interior de Junts per Catalunya en un moment molt delicat per al país.

De fet, la veu més audible del Govern ha estat tots aquests dies la del conseller Buch, a qui molts dins i fora dels partits governamentals retreuen l’actuació ―amb massa episodis qüestionables― dels Mossos d’Esquadra.

Més encara: quan el president Torra ha volgut exercir de president, reclamant una reunió amb Pedro Sánchez, aquest s’hi ha negat tot exigint-li que condemnés la violència (a desgrat que Torra ho ha fet reiteradament) i que reconegués als Mossos, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil la seva actuació.

Sánchez ―i no només Sánchez― s’atreveix a humiliar el president de la Generalitat. Ho fa per electoralisme ―la pressió de la dreta perquè ‘castigui’ Catalunya és molt gran―, però també perquè Torra ha perdut l’autoritat que tenien els presidents anteriors, molt singularment Jordi Pujol. A Madrid, els partits de la dreta i el PSOE, més els seus còmplices mediàtics i els aparells de l’Estat, alimenten sense descans la idea que l’independentisme és intrínsecament violent i prototerrorista, i assenyalen Torra com a gran i últim responsable dels enfrontaments i disturbis.

Catalunya necessita un president que faci de president. Que assumeixi el seu paper institucional. Que exerceixi i defensi la seva autoritat a peu i a cavall. Més encara en una situació tan greu com l’actual. Una situació en què, que ningú ho dubti, si el president Sánchez s’enfonsa en els sondejos electorals, perfectament pot passar que opti per intervenir amb contundència a Catalunya emprant la via que sigui.

Caldria lideratge i autoritat del president de la Generalitat. Omplir aquest gran buit que ara tenim. Assenyalar una direcció. Elaborar un relat convincent, més enllà de les rodes de premsa de Buch.

A més, Torra sembla avui completament aïllat. Sol. El carrer, per molt que s’autoorganitzi, per molta empenta i convicció que tingui, necessita la política.

És evident que l’independentisme és víctima de la manca de líders després que les cúpules de les seves dues principals forces polítiques hagin sigut escapçades. A més, l’espai postconvergent es troba en ebullició i, alhora, paralitzat pels desacords entre els de Puigdemont i el PDeCAT.

S’ha de reaccionar. El dramàtic és que no està gens clar com.

D’una banda, no sembla que el president Torra canviï la seva particular manera de ser i de fer. I, de l’altra, unes noves eleccions, com voldria ERC i que semblen l’única sortida, tampoc no asseguren un escenari millor.