Una de les grans discussions després del 27 d’octubre del 2017 va girar entorn de per què el president Puigdemont havia decidit declarar la independència ―encara que fos simbòlica― en comptes de convocar eleccions i evitar, així, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Alguns van maleir els ossos de Carles Puigdemont durant mesos per haver comès aquella suposada insensatesa, per aquell “salt al buit”. Més encara perquè no hi havia res preparat per fer efectiva sobre el terreny la república catalana i perquè el president, fins molt poc abans, estava decidit a convocar eleccions.

En aquell temps vaig argumentar i vaig escriure que Puigdemont es va veure forçat a fer el pas a causa de les tremendes pressions de tota mena que va rebre i perquè, en el moment decisiu, Mariano Rajoy s’havia negat a donar cap garantia malgrat que Puigdemont les va demanar desesperadament.

Un cop Iñigo Urkullu ―el principal mitjancer entre Rajoy i Puigdemont― ha declarat en el judici al Tribunal Suprem als líders independentistes, un cop publicades les memòries de Rajoy, un cop ha parlat sobre la qüestió també Puigdemont, un cop publicats uns quants llibres sobre què va passar, coneixem molts més detalls de l’endimoniada i terrible situació en què es va trobar l’aleshores president de Catalunya.

El lehendakari Urkullu va confirmar ara fa gairebé un any davant el Suprem que, en efecte, va fer de mitjancer entre Rajoy i Puigdemont i que va ser aquest últim qui li ho havia demanat. No va ser l’únic que va provar de buscar la sortida del laberint, com és sabut, però sí el més important. Puigdemont va demanar unes garanties de Rajoy que, com va admetre Urkullu, no se li van donar.

El president de la Generalitat no en tenia prou amb la paraula d’Urkullu, sobre el qual sempre va mantenir reserves, ja que sospitava que el seu interès era justament que Puigdemont cedís. Per això va demanar algun tipus de garantia real i directa abans de firmar el decret de convocatòria d’eleccions, que ja tenia preparat.

En les seves memòries, aparegudes el desembre, Mariano Rajoy deixa clar que no veia cap raó ―ni en tenia, per tant, cap intenció― per suspendre el 155 encara que Puigdemont convoqués eleccions. A Una España mejor l’expresident espanyol escriu que el 155 “no era fruto de ningún arrebato, sino consecuencia de semanas de estudio y de muy sólidos argumentos jurídicos y políticos”. I afegeix: “Nos habíamos cargado de razones y estas no desaparecían por el hecho de que Puigdemont convocara elecciones”.

Puigdemont, per la seva banda, va comparèixer fa uns quants dies, aquest mateix febrer, a la comissió del Parlament català que s’ocupa de l’aplicació a Catalunya del 155. Puigdemont va assenyalar que si l’Estat hagués donat garanties, ell hauria convocat eleccions.

Com se sintetitza molt bé a un dels llibres que han abordat la situació, Tota la veritat, escrit per sis solvents periodistes polítics, “el context fa que Puigdemont vagi virant a mesura que va rebent pressions i constata que no té garanties”. Puigdemont ni tan sols reclamava un pronunciament públic, sinó que en el darrer moment s’hauria conformat amb una simple trucada entre presidents. Trucada que mai no es va produir.

Va declarar Puigdemont a la comissió parlamentària, en parlar de per què la moneda va caure de la banda de la declaració d’independència, que, atès el cul de sac en què es trobava, “la DUI era l’única opció digna i democràtica”.

No declarar-la no hauria, a més, variat sensiblement les conseqüències. El 155 s’hauria aplicat i la maquinària judicial hauria avançat igualment en la seva missió de triturar l’independentisme. Perdut per perdut, Puigdemont prefereix passar a la història d’una manera i no d’una altra.

L’única esperança que, en tot cas, hi podia haver passava per convocar eleccions i esperar que els socialistes exigissin activar l’esmena introduïda al Senat que permetia bloquejar el 155 si això es produiria. Però bé podria ser que els socialistes no ho demanessin finalment o que PP i Ciutadans tiressin endavant igualment.

Puigdemont donava poc valor a aquest últim ressort per aturar el 155. Trobava que aquesta possibilitat era massa incerta i, a més, no es refiava de Pedro Sánchez.