Com el jove Fabrizio a ‘La Cartoixa de Parma’, ens trobem al mig d’una lluita transcendental que no acabem d’entendre i, sobretot, de la qual que som incapaços d’extreure cap sentit. La nostra batalla de Waterloo no és a camp obert, sinó que combatem des de casa i, si no, amb la profilaxi que evita el contacte amb l’exterior. Perquè l’enemic ens espera a fora, invisible, sotjant per apropiar-se calladament de pulmons i vides.

Habitem un temps estrany, transitem una situació entre absurda i terrible. Una distopia que s’ha escapat de les pantalles, dels films i les sèries. Un malson anguniós. El present s’ha capgirat i el futur ja no és com havia de ser.

No voldria emular Nostradamus. Ni precipitar-me. Per tant, prengui amable lector aquestes línies com l’expressió de temors, que, com se sap, pertanyen a una categoria més modesta que les prediccions.

La factura de la crisi econòmica
Res compensarà les morts que se succeeixen a raig davant de les nostres pupil·les atònites. A més, l’aturada de l’economia, en l’àmbit local i en l’àmbit global, crearà una factura oceànica, que pagaran, en primera instància, sobretot els menys afavorits i, en segona, les pròximes generacions. Suposant que pugui pagar-se.

Però no injectar tots els recursos possibles, els que tenim i els que no tenim, per intentar fer que l’economia remunti significa multiplicar el sofriment humà.

La dificultat de disposar d’aquests recursos ingents l’estem palpant a Europa. Políticament, Europa retrocedeix alhora que els estats tensen la corda per recuperar sobirania. El bonic somni humanista es va desfent com un terròs de sucre. La pandèmia està acabant de corcar el moble desballestat en què s’ha anat convertint la UE, un trasto del qual molts semblen voler desfer-se.

El mateix que en aquest petit reducte fins ara privilegiat que és Europa ocorre, adoptant diferents formes, a tot el món.

Els estats volen tornar a ser, fer marxa enrere, rebobinar. A cadascú el seu. El Covid-19 ha accelerat aquesta reacció, situada a mig camí entre el pànic i la nostàlgia. Ho hem vist a Espanya, amb el recurs instintiu a la centralització per decret i l’exhibició de generals amb la pitrera folrada de condecoracions. Però rebobinar, intentar tornar als vells temps, és un error. La globalització fa que els estats resultin massa petits, massa poca cosa, incapaços de salvaguardar els drets i els interessos dels seus ciutadans.

LA GLOBALITZACIÓ és una força real, i avança imparablement en molts camps. El de les finances, el comerç, la informació, la cultura, la investigació –com veiem aquests dies–, etcètera. Però no en el de la política, que era local i tendeix avui de nou a voler ser local, en una regressió suïcida. Des de fa uns anys, estem contemplant com s’esfilagarsa la cooperació i es degraden les institucions internacionals de diàleg i trobada.

La pandèmia, que va començar el dia en què, suposadament, algú va mossegar la carn d’un animal en un racó de la Xina, amenaça la democràcia liberal, la qual fa temps que es debilita. Els estats, en la seva fugida cap endins, tindran la temptació d’utilitzar la pandèmia, com abans l’amenaça gihadista, per reduir el perímetre de les llibertats individuals i col·lectives per mitjà de la sofisticació tecnològica.

Els ciutadans occidentals han perdut la confiança en els seus governants i les seves institucions. La crisi econòmica que afrontarem no farà res més que fer créixer el malestar, que constituirà una vitamina formidable per al model de líder populista i autoritari que ha emergit aquí i allà en els últims anys. A alguns el coronavirus els descavalcarà del poder, però temo que una nova –i més nombrosa– cohort de personatges similars o pitjors intentarà assaltar les nostres democràcies.

Alhora, el futur dels EUA com a gran potència sembla haver accelerat el seu pronosticat declivi. A la dinàmica imposada per Donald Trump –patrioterisme, menyspreu pel diferent, rebuig de la cooperació internacional, proteccionisme, etcètera– s’hi sumaran els efectes de la pandèmia, uns estralls que en aquest país poden resultar d’una gravetat difícil de calcular i que, a més, tindran una ona expansiva planetària.

A la Xina, mentre esperen que el lideratge caigui a les seves mans –en mans de la dictadura més gran del món–, els seus capitostos insistiran, perquè se n’assabenti tothom, que el seu sistema és superior al nostre. No ho diran amb aquestes paraules, sinó amb d’altres. Construiran una narrativa de l’eficàcia no només legitimadora d’un règim menyspreable, sinó també plena d’orgull.