Com suposo que molta altra gent, encara no m’he refet completament del penós espectacle de Badalona. No soc veí de la ciutat i, d’altra banda, tampoc no desitjaria endinsar-me gaire en el detall i l’anècdota. Tanmateix, del que ha ocorregut a la quarta ciutat del país se’n poden treure, em sembla, algunes conclusions i, fins i tot, potser algunes ensenyances de caràcter general.

Parteixo de la premissa que el PSC, que ja va utilitzar primer la punyalada i després el xantatge per fer Àlex Pastor alcalde, aquesta vegada va voler tornar a jugar fort. Al PSC, la germanor entre les esquerres i la solidaritat entre les forces del catalanisme li importen bastant poc. Fa molt que el PSC ha abandonat tot sentimentalisme. I prova de conservar tanta proporció de poder com pugui, a l’espera que el vent de la història li bufi a favor.

El PSC juga fort, molt fort. I amb una supèrbia insultant. Fa com si res important no estigués en joc i com si el passat no existís. Els socialistes pensen en ells i, per exemple, no presenten cap mostra de penediment per l’abrupte final polític de Pastor. Una deriva, la de Pastor, a la qual van assistir impertèrrits, sense moure un dit. Escandalós. I encara són tan pinxos que s’atreveixen a modificar el redactat de l’acord a última hora. “O ho agafes o ho deixes, Dolors”.

Davant aquesta situació, la resta de partits implicats decideixen que, malgrat l’actitud del PSC, cal un acord perquè no governi el García Albiol. Tots menys Sabater i la CUP.

Hi ha qui ha provat de salvar Sabater —abans esperança blanca d’una certa esquerra badalonina— al·legant que l’exalcaldessa està segrestada pels cupaires. Això, amb perdó, no l’exculpa. Si és així, havia de desobeir, havia de plantar cara i fer la seva. Perquè en el fons d’aquest desagradable assumpte, i més enllà i ençà de males relacions personals, ofenses, comptes pendents, rancors, evident mediocritat dels personatges, etcètera, hi ha coses més, molt més importants.

Ho provaré de resumir en dues úniques idees: ètica de la responsabilitat i sentit del deure.

La primera: l’ètica de la responsabilitat, en el sentit formulat per Max Weber, qui ens avisa que el polític ha de preveure enraonadament quines són les conseqüències dels seus actes. En aquest cas, la conseqüència de no empassar-se l’acord amb el PSC era i ha estat clar: un govern del PP a Badalona.

Però és possible ser responsable quan altres, en aquest cas els socialistes, no ho són en absolut? La resposta és que no solament es pot, sinó que se n’ha de ser. Per sentit del deure.

Aquesta segona idea, la del sentit del deure, és, al meu entendre, indiscutible, no regatejable. Sabater i la resta de la seva candidatura es van presentar per servir Badalona amb un projecte que creuen, se suposa, que és el millor per a aquest fi. El que han fet Sabater i la CUP —renunciar a governar— només seria legítim si haguessin arribat al corol·lari que, per a Badalona, per als seus ciutadans, el millor és un govern de García Albiol.

És per això que, a banda d’altres càlculs, pulsions i mesquineses, Sabater havia de, primer, negociar a fons l’acord amb el PSC i, segon, firmar l’acord per governar. Era la seva responsabilitat i el seu deure.

No haver-ho fet constitueix una estafa, una aixecada de camisa, als ciutadans, perquè contradiu el que se’ls va dir i se’ls va prometre.

Quant a García Albiol, només es pot apuntar que en aquest embolic hi ha tingut poc paper. S’ha hagut de limitar a esperar a veure si davant seu hi passava o no el cadàver dels seus adversaris.

Per a sorpresa seva i escàndol de molts, així ha estat.