S’ha subratllat poc, diria, l’estil manifestament populista que ha adoptat Pedro Sánchez en les seves compareixences públiques al llarg d’aquesta horrible crisi de la Covid-19.

El to impostat, les frases extremadament simples, les repeticions dels subratllats, la sintaxi de rondalla, etcètera. O algunes decisions concretes, com ara la sortida de la canalla (després dels precs sobreactuats d’Ada Colau).

Cal sumar a tot plegat la informació incompleta, les contradiccions, la confusió, les precipitacions i les rectificacions. Tant és així, que resulta complicat atendre a les llargues explicacions de Sánchez sense sentir-se ofès. Resulta complicat no arribar a la conclusió que el president del govern espanyol pren el ciutadà, el ciutadà agafat en el seu conjunt, per idiota. La gent és capaç, n’estic convençut, de molt més del que Pedro Sánchez, i molts polítics i suposats especialistes en comunicació, semblen creure. Això sí: sempre que les coses es facin mitjanament bé.

Després d’una primera fase en què es va perdre un temps preciós, a continuació el govern central va reaccionar amb mesures duríssimes i centralitzant el comandament. Ara, però, sembla que té pressa per completar el que en diuen “desescalada”. El daltabaix econòmic, els sectors afectats i l’arribada de l’estiu (Espanya és un país de turisme) han empès la Moncloa a adoptar un ritme probablement excessivament precipitat.

El risc que s’està assumint en la ràpida desescalada és bastant evident. Pedro Sánchez, malgrat no haver demostrat tenir en gaire consideració els ciutadans, ha deixat la sort d’Espanya en les seves mans. Que la desescalada acabi en un desastre o resulti exitosa depèn sobretot de com la població es comporti. Del que faci la gent, la multitud. Si els comportaments es desborden, es produirà un augment dels contagis i les morts.

Queda Sánchez, i amb ell quedem tots nosaltres, a expenses del fenomen que a principis d’aquest segle va ser batejat com a “multituds intel·ligents” (smart mobs) o “la saviesa dels grups” (the wisdom of crowds). La teoria ens parla de l’eficiència organitzativa dels col·lectius connectats i també d’un individu que, aïlladament, pren pitjors decisions que el grup.

Es tracta, doncs, que la dinàmica multitudinària segueixi enraonadament la direcció marcada (amb tots els defectes ja citats) per la Moncloa i, al mateix temps, faci que no prosperin els comportaments contraris a la norma (tots hem vist aquests dies com colles de joves i no tan joves es reunien tot i tenir-ho prohibit, com la gent sortia a fer esport en grup, com l’enamorat es ficava a casa de la seva enamorada o com els fills visitaven els pares ja grans).

El que diuen les teories sobre els encerts de la multitud o els grups és, i això se sol passar per alt, que es produeixen només si es donen determinades circumstàncies. És a dir, no sempre la multitud és millor. A vegades, segons quines dinàmiques i interrelacions col·lectives es donin, s’esdevé tot el contrari. La multitud, la massa, influenciable per definició, pot multiplicar exponencialment l’error, el disbarat o la bogeria fins a convertir-los en imparables i devastadors.

Naturalment, l’infantilisme i el populisme, la informació incompleta, les contradiccions, la confusió, les equivocacions i les rectificacions del govern Sánchez no contribueixen gens a fer que la ciutadania segueixi les pautes marcades.

Si els països del centre i nord d’Europa, majoritàriament protestants, tenen, culturalment, un gran aferrament, fins i tot submissió, a la norma, no passa igual en el nostre cas, que és el cas d’una cultura llatina, mediterrània i de base catòlica. Nosaltres tendim a la ironia i al qüestionament de l’autoritat. Si aquesta autoritat és tan maldestra com ha demostrat ser-ho el govern espanyol, i el seu president en particular, encara més. Ens cal, a nosaltres, entendre el perquè. Copsar el sentit d’allò que se’ns mana per complir-ho amb convicció i evitar la temptació individualista.

A pesar de les proclames de Salvador Illa, segons el qual “ningú” no pot donar lliçons de responsabilitat i civisme als espanyols, em sembla que en molts casos la gent pot tenir la temptació de no seguir les indicacions. Oimés si veu que una altra part de la població, encara que al principi sigui petita, les desoeix ostensiblement. Si prospera una dinàmica de desobediència o menfotisme entre els ciutadans, podria desencadenar-se un efecte bola de neu i rebentar totes les previsions.

Ara hem de confiar en el seny i la raó de la gent. No podem fer res més. I jo hi confio. Això, però, no treu que estiguem transitant per un terreny fràgil, trepitjant una capa de gel trencadissa, que cruix.

I que ho fem, jo ho faig almenys, tot contenint la respiració.