Provarem de contar aquesta història de la forma més clara possible i descrivint el quadre complet, fet que implica no poder endinsar-nos en el detall.
Existeixen a Espanya grups de poder convençuts que han de dirigir i controlar el país, almenys en darrera instància. Els seus orígens familiars i de classe es remunten en no pocs casos al franquisme. Els ideològics, culturals i de mentalitat, més enrere fins i tot. La Transició, fonamentada en una sèrie de pactes tan operatius com injustos, no sols no els va escombrar del poder, sinó que els va garantir, a més de la impunitat, poder conservar les seves posicions de privilegi. Van transitar. Van transitar de la dictadura a la democràcia i van continuar tenint a l’abast les palanques del poder. Del poder real.
En el 78 no creien en la Constitució ni en la llibertat però van haver d’empapussar-se-les. Ara se les apropien i les llancen contra el discrepant. Treballen incansables a favor d’ells mateixos alhora que branden la pàtria i la bandera amb el rostre inflamat. Les coses, com és obvi, els han anat més que bé.
Quan sorprenentment va caure el PP, però més encara quan es va formar l’actual govern, es van indignar. Una cosa és el PSOE, al cap i a la fi un partit que mai els va causar problemes, al contrari, i una altra de molt diferent un govern de “chavistas, golpistas y proetarras”. Però no és només indignació. El pitjor és que han sentit amenaçat el seu estatus, la seva posició de privilegi. No ho pensen tolerar. Fins aquí hem arribat.
L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 i, sobretot, els errors de Sánchez en la gestió de la crisi van anar tornant-se als seus ulls com la gran oportunitat que necessitaven. Un regal del destí. Es van activar tots els tentacles d’un pop monstruós i cegament cruel. L’energia va recórrer les seves innumerables potes. En el món dels diners, en la política, en els mitjans, al carrer, en les cúpules judicials, en l’alt funcionariat, en la policia, en l’exèrcit, etcètera. Començava la guerra del virus. Una guerra que serà llarga i molt, molt cruenta. L’escenari principal, Madrid, on el pop hi té el seu gran cau (si ho prefereixen, del cefalòpode poden dir-ne deep state, casta o estat paral·lel).
El xoc de Grande-Marlaska amb De los Cobos i, tot seguit, amb la cúpula de la Guàrdia Civil, és una escaramussa de la guerra que ha començat i que busca tombar el goven de socialistes i podemites. Diguem només que De los Cobos és algú sense escrúpols i que l’historial del jutge deixa molt a desitjar. Grande-Marlaska coneix bé el pop. Ha servit el monstre amb diligència i s’ha gronxat a la seva falda. Per això era conscient que no valen pal·liatius. I que havia d’actuar sense titubejos ni romanços. Ell entén a què s’enfronten.
De los Cobos va lliurar a una jutge amiga un informe dissenyat com una arma de guerra. Ple de mentides, manipulacions, interpretacions perverses, etcètera. És només una de les seves tàctiques de guerra bruta. Res que no hagin fet -per parlar només d’allò més recent- contra Pablo Iglesias i Podemos i, amb tota la seva iniquitat i crueltat, contra l’independentisme i els seus principals líders.
Dijous, Pablo Casado es reunia amb les associacions de la Guàrdia Civil per expressar-los el seu suport davant el que titlla de “purga” i de “caça de bruixes” del ministre de l’Interior.
Vint-i-quatre hores abans, Cayetana Álvarez de Toledo, la marquesa i corol·lari del pitjor del PP, li deia a Pablo Iglesias: “Vostè és fill d’un terrorista”.
Aquesta guerra, la guerra del virus, amb la qual el pop confia destruir l’actual govern espanyol interpel·la directament, esclar, l’independentisme. Sobretot JxCat i ERC, en el govern de la Generalitat. La disjuntiva és o apuntalar l’executiu de Pedro Sánchez contra l’embat o no fer-ho, tot propiciant-ne l’erosió i caiguda, cosa que facilitaria sens dubte un executiu de la dreta espanyolista. O negociació amb Madrid o deixar que la dreta ultraespanyolista trituri Sánchez i Casado.
Camí llarg o camí curt. Paciència i confiança en un futur més propici per al sobiranisme o el “com pitjor, millor”. Totes dues estratègies, la d’ERC i la del president Carles Puigdemont, de nou en tensió i bloquejant-se mútuament, en un bucle estèril que a hores d’ara es fa difícil de comprendre i suportar.