Quim Torra va presentar-se, i es presenta, com un patriota, com algú compromès fins al moll de l’os amb aquest país. El president sempre ha rebutjat tenir aspiracions polítiques particulars o ser un home de partit o facció. Igualment, i de manera reiterada, s’ha referit a la dignitat de la institució de la Presidència de la Generalitat, i a la necessitat de defensar aquesta dignitat, igual que la de la resta d’institucions catalanes. És més: s’ha declarat disposat al sacrifici personal per defensar aquesta dignitat, i fins i tot ha cridat a convocar un nou referèndum com el de l’1-O.

No discuteixo si Torra és o no és un patriota, ni aquest és el motiu d’aquest article. El que sí que em pregunto és si la recent remodelació de l’executiu català contradiu el sentit patriòtic que cal exigir a algú, qui sigui, que ocupi la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Tot i que la setmana passada va justificar els canvis per reforçar el Govern en la lluita contra l’emergència sanitària, això contrasta vivament amb la realitat. A les conselleries que en aquests moments són més importants en el combat contra la Covid, que estan majoritàriament en mans d’ERC —Salut, Educació, Economia i Finances…—, no s’hi ha produït cap canvi. Torra ha executat relleus a la Conselleria d’Empresa i Coneixement i a la d’Interior —relacionades, certament i com pràcticament totes, amb el virus i les seves conseqüències—, però per raons que res tenen a veure amb la crisi sanitària.

El cessament de la consellera d’Empresa i Coneixement és partidista. Es fa fora del govern Àngels Chacón, un dels membres del Govern que ha demostrat més solidesa i s’ha guanyat una millor consideració. L’objectiu? Invisibilitzar-la i així procurar un avantatge al partit de Carles Puigdemont, atès que l’exconsellera serà probablement la candidata a presidenta de la Generalitat pel PDeCAT.

D’altra banda, feia molt que Torra volia castigar Miquel Buch, sobretot per les discrepàncies entorn l’actuació dels Mossos durant les protestes per la sentència contra els líders independentistes. Ara ha aprofitat per passar comptes amb Buch, cosa que abans no li havien deixat fer. Res a veure tampoc amb la Covid. Més aviat un càstig ajornat. Als Mossos es considera que Buch —després d’uns començaments complicats— havia sintonitzat finalment amb el cos i no s’entén la seva sortida.

Remodelar el Govern ha estat la manera de Torra de dir que no convocarà eleccions, una potestat exclusiva del president de la Generalitat. Deixarà que el Tribunal Suprem confirmi la seva inhabilitació, cosa que conduirà —perquè l’independentisme no presentarà candidat— a unes eleccions a principis del 2021. Torra va prometre, al gener, convocar eleccions i que en revelaria la data després d’aprovats els pressupostos. “La legislatura està esgotada”, va sentenciar el 29 d’aquell mes. Contra el que havia promès, doncs, serà el Suprem, en definitiva, qui convoqui. Això no és preservar la dignitat de la Presidència de la Generalitat. De nou, es tracta d’instrumentalització partidista i electoralista. Puigdemont —no el Puigdemont “president legítim”, sinó el Puigdemont líder de partit— necessita més temps per posar a punt la maquinària de la seva nova força política per provar de derrotar ERC. En paral·lel, confia que la gestió de la crisi sanitària i socioeconòmica desgastarà fortament els consellers republicans en els pròxims mesos.

Derivat de tot plegat, i a desgrat de possibles sorpreses (com un intent simbòlic de Torra de desobeir el Suprem o algun estratagema semblant), Catalunya s’encamina cap a una etapa sense president, amb un vicepresident que n’haurà de cobrir les funcions essencials. No convocar eleccions i provocar una situació anòmala com aquesta no sembla el millor per lluitar contra la pandèmia, sobretot tenint en compte els moments delicats que segurament vindran. Tampoc això no sembla patriòtic, al contrari.