a darrera pel·lícula de Christopher Nolan, Tenet, no és, expressem-ho amb delicadesa, una pel·lícula fàcil de seguir. El producte és visualment espectacular i, com a història de lladres i serenos (o d’un heroi que malda per salvar el món) resulta prou entretinguda. El que la fa complexa són els desplaçaments constants -d’objectes i persones- en el temps.
Així, mentre n’hi ha que van endavant en el temps, altres van endarrere. Més encara: uns i altres -també la mateixa cosa o persona- poden coincidir en un mateix espai-temps, de manera que mentre uns van, els altres tornen. Un cotxe, per exemple, circula endavant (el que avança en el temps), mentre que un altre ho fa marxa enrere (el que retrocedeix en el temps).
Per la mateixa lògica, una pedra llançada tornaria a la mà que l’ha llançat. Això sí: qui l’ha llançat ha de saber que ho ha fet en el passat, ho ha de recordar, i ha d’executar el moviment perquè la pedra o qualsevol altre objecte pugui tornar. La idea enllà de tot plegat s’anomena “inversió temporal” i, com deuen haver endevinat, pertany al camp de la física teòrica.
Quan un surt de veure Tenet difícilment pot desconnectar, i continua rumiant sobre el que acaba de veure tot intentant aclarir-se. Alhora, s’acumulen les preguntes. Tenet, per cert, no vol dir res. Simplement és un palíndrom, una paraula que es pot llegir tant començant per l’esquerra com per la dreta, i que vol ser una metàfora del viatge temporal.
L’obra de Nolan m’ha acabat fent pensar en l’anomenat Procés, una pel·lícula de no-ficció, i en el seu protagonista principal, que en aquest cas no és un agent secret sinó un expresident de la Generalitat.
Carles Puigdemont, i el moviment, més que partit, que lidera promouen i proposen als catalans un camí curt cap a la independència, el xoc frontal amb l’Estat tan aviat com sigui possible. Millor avui que demà. Continuen tenint pressa. Es tractaria, com solen repetir, de “culminar” el que es va fer el 2017 i materialitzar els resultats de l’1-O. Culminació i materialització de les quals no s’especifica el com. Potser perquè no hi ha com. O potser perquè no gosen dir-lo a la gent.
La persistència, tres anys després de la tardor del 2017, en la mateixa, idèntica, estratègia que va tenir com a resultat l’exili i la presó, el 155, la repressió, etcètera, no deixa de sorprendre’m i, la veritat, d’inquietar-me. Oimés perquè les condicions actuals, molt específicament la relació de forces entre uns i altres, no s’ha alterat en absolut a favor de l’independentisme. No entenc que el president Puigdemont, que ve del passat, que l’ha viscut en primeríssima persona i el recorda perfectament, insisteixi a tornar-hi. No entenc, en definitiva, per què cal tornar a fer allò que ja es va fer si el resultat serà idèntic. O -segurament- pitjor.
Hi ha només un element que potser podria explicar l’estratègia de Puigdemont i els seus (i que és també la de la CUP): que tots estiguin convençuts que amb Pedro Sánchez a la Moncloa el passat no es reproduiria, sinó que les coses discorrerien diferent de com van discórrer en el passat. Però, francament, no m’imagino que ni Puigdemont ni tan sols la CUP siguin tan ingenus com per creure’s això.
A l’obsessió puigdemontiana per tornar al passat, com en la pel·li de Nolan, s’hi oposen els qui prefereixen provar de modificar les condicions, a fi que aquesta transformació faci créixer les probabilitats d’èxit. Es tractaria, per exemple, d’explicar-se millor i a tothom, de travar noves complicitats, d’utilitzar l’empatia, de provar de ser més. No és l’únic que cal fer. El bon govern, o seguir picant pedra en l’àmbit europeu i internacional, són altres elements fonamentals.
En comptes de fer al passat la mateixa pregunta per obtenir la mateixa resposta, provar per forjar un futur diferent, favorable. Fugir de la ciència-ficció en benefici de quelcom potser prosaic, menys èpic i, evidentment, menys emocionant, consistent en empènyer el país amb convicció. Tossudament. Aquest no és un camí curt, sinó llarg. I tampoc no garanteix la independència. Se n’ha dit, d’aquesta estratègia, pragmàtica o realista. Al meu entendre és, a més, l’única raonable.
L’independentisme es troba avui en un moment de gran confusió, com passa en un grapat de seqüències de Tenet. Dividit per moltes coses, però sobretot per dues estratègies distintes, incompatibles i paralitzants. Desorientat en un bucle, amb uns sectors independentistes insistint a revisitar el passat, en la inversió temporal, i uns altres provant de deixar-lo enrere, de desempallegar-se’n i fer passes des del present estant, del present tal com és, en direcció al futur.