Quan es tracta de persones i grups, sempre és molt complicat trobar causes úniques i efectes purs. Normalment, hi ha moltes causes que produeixen un determinat resultat, causes entrelligades de tal manera que no es poden separar unes d’altres. Per exemple, no se’n pot eliminar una sense que les altres es modifiquin en naturalesa o intensitat. Els resultats sovint són resultat i causa al mateix temps.

Penso en tot això veient l’eufòria europea —i molt especialment catalana— per la victòria de Joe Biden davant Trump. Realment el magnat fatxenda i trastornat ha aconseguit que molts, als Estats Units i al món sencer, no el suportin. Això ha fet que un candidat tan poc atractiu —encara que una mica millor que Hillary Clinton— com Joe Biden s’hagi convertit en el president més votat de la història. Una part important dels EUA s’ha mobilitzat per fer fora Trump, i per aconseguir-ho, hauria votat a qui fos.

Donald Trump és, sobretot, una conseqüència, una conseqüència d’una forta divisió, d’una trencadissa en la societat americana. Una trencadissa que no ha causat Trump. Ell, simplement, ha sabut encarnar un determinat i molt profund malestar i, esclar, en fer-ho, i especialment en fer-ho des de la Casa Blanca, ha contribuït a expandir i fer cristal·litzar aquest malestar. La fractura als EUA es produeix entorn un munt de qüestions de fons, que tenen a veure amb les creences i els valors. Això va fer que el passat 3 de novembre no fos una disputa només sobre Trump. També era una batalla identitària. Una batalla entre dues maneres de veure Amèrica i, en conseqüència, de veure’s a un mateix. O sigui, una batalla molt personal: qui som? Qui soc?

Els vuit anys de la presidència d’Obama (2008-2016) van simbolitzar el canvi. Un canvi que feia decennis que s’havia començat a forjar. Un canvi que ha transformat Amèrica, des de molts punts de vista, començant pel color de la pell i la manera de veure el món de la seva gent. Fins que Obama no va entrar a la Casa Blanca, aquest canvi no es va fer completament evident. Obama va encendre totes les alarmes. Va ser un xoc. Vegeu, sobre això, el llibre Cultural backlash: Trump, Brexit, and authoritarian populism, de Pippa Norris i Ronald Inglehart, en el qual es construeix en detall l’argument de la reacció d’una part d’Amèrica contra l’altra.

La mobilització d’aquells que de cap manera no es reconeixen en els EUA d’Obama i que a més es consideren oblidats, abandonats i menyspreats pel seu propi país, van votar un pallasso maleducat, sí, però un pallasso que deia en veu alta moltes de les coses que ells sentien i pensaven. I no sols això: a pesar dels quatre anys transcorreguts, molts, moltíssims, l’han tornat a votar ara. Una dada: en el moment d’escriure aquestes ratlles, Trump ha obtingut més vots en aquestes eleccions que no Barack Obama en el seu triomf històric del 2008.

“La Base”, com he vist que anomena Richard Sennett a l’Amèrica desconcertada, emprenyada i radicalitzada, no desapareixerà d’un dia per l’altre. Trigarà molt de temps, potser algunes generacions. La fractura social és enorme, i la polarització política, amb dos extrems retroalimentant-se, ha erosionat el terreny central, aquell terreny comú imprescindible per poder debatre civilitzadament i tirar endavant. Aquest és un gran problema per als EUA, una enorme fragilitat interna, que provoca també fragilitat enllà de les seves fronteres.

Biden, que, com Kamala Harris, se situa en la moderació política, en el centre, ha insistit que vol unir i curar el país. Biden, si vol curar una ferida tan dolorosa i profunda, haurà de fer moltes concessions a la Base. Significa, això, descontentar molta gent, i especialment la bel·ligerant i molt activa ala esquerra del Partit Demòcrata. No esperin grans reformes d’aquesta presidència, doncs. A més, tot i això, bé pot passar que, en comptes d’unir, el que aconsegueixi Biden és ser malvist tant des d’una banda com des de l’altra, mentre la divisió creix.

Escrivia dies enrere justament Sennett: “Als anys setanta, jo pensava que les ferides ocultes de la lluita de classes podien curar-se, en part, mitjançant interaccions properes i personals amb persones diferents. Avui no té sentit mantenir l’esperança. He perdut la meva capacitat d’empatia. El lema “unir el país” perd qualsevol possible sentit davant d’un grup com la Base, que s’ha endurit i s’acosta cada vegada més a l’extrema dreta”.

Ana Palacio, exministra d’Exteriors i exvicepresidenta del Banc Mundial, ha assenyalat que amb Joe Biden, a més d’unes formes diametralment oposades a les de Trump, tornarà la previsibilitat a la política exterior americana. I una Casa Blanca que no practicarà l’aïllacionisme, sinó que voldrà reparar i tornar a exercir el seu lideratge —limitat i lluny del paper de “policia global”— en el context internacional.

Com ha promès, segurament Biden tornarà als Acords de París contra el canvi climàtic i a l’OMS. Les relacions personals amb la gran majoria de líders europeus milloraran —al cap i a la fi, és un senyor educat i amable—, però res tornarà a ser com en els bons temps. Per exemple, pel que fa al comerç i l’economia. El nou president aplicarà, com ha fet Trump, polítiques proteccionistes per preservar l’economia i els llocs de treball americans.

La UE, per la seva banda, ha de procurar, esclar, travar aliances amb els Estats Units, però sabent que, fonamentalment, ha d’espavilar-se sola. Ha de nadar sense flotador. És l’hora, en aquest sentit, quan el centre de gravetat del poder s’ha desplaçat al Pacífic, que els dirigents europeus facin un pas decidit endavant. No serà fàcil en absolut, atès que Europa tampoc no es troba, ni de bon tros, en el seu millor moment.