Primer van ser només insinuacions, però després ja no. Pere Aragonès ho ha anat repetint (amb l’assentiment de Junqueras) amb totes les lletres d’un temps ençà. Si guanya ERC, vol governar amb JxCat i també amb la CUP, els comuns i el PDeCAT.

De les insinuacions no en vaig fer cas. Ara, quan ho diuen Aragonès i també Junqueras, és a dir, quan ho diu ERC oficialment, ja no es pot eludir la qüestió. Vull dir, s’ha de prendre seriosament i s’hi ha de rumiar, per surrealista que sembli la proposta.

A més de surrealista, resulta que la pensada, si es dugués a terme, desembocaria en un autèntic disbarat, amb pràcticament tots els números per acabar en un desastre absolut. I de desastres, la veritat, ja n’anem servits.

Un còctel, un poti-poti d’aquesta mena, és, realment, la pitjor opció. Pitjor, i per descomptat molt menys justificable, que, per exemple, un govern amb ERC i els comuns amb el suport extern del PSC.

Només cal recordar els dos tripartits, el seu desgavell i, per què no dir-ho, el forat colossal que van suposar per als comptes de la Generalitat. Un forat causat per la competició i falta de solidaritat entre els socis. I que va contribuir a fer més dures les retallades posteriors, retallades que, per cert, va inaugurar el segon tripartit en els seus últims pressupostos. Imaginin-se què pot passar si hi afegim encara més tribus.

Em diran que no cal anar tan lluny en el temps. I és cert. Hem vist, veiem, com han anat i van les coses amb l’actual govern de JxCat i ERC. I això que només són dos socis. Sumar-hi uns quants partits més, convertir-lo en un popurri heterogeni —de la CUP al PDeCAT—, donaria solució als actuals problemes? El govern esdevindria una bassa d’oli? No. Tot al contrari. Seria una baralla insomne, una disbauxa, la cabina dels germans Marx, però sense punyetera gràcia.

Resulta tot plegat tan evident que no m’hi estendré més. La pregunta de veritat, doncs, és: per què llança ERC aquesta proposta? Per què ho diuen? I només hi ha una resposta possible. Perquè calculen que en aquest moment els va bé dir-ho, tot sabent, d’altra banda, que és pràcticament irrealitzable (cap dels eventuals socis del conglomerat s’ha posat a picar de mans).

Però també aquesta explicació és pobre. Perquè… de veritat els va bé dir que aspiren a un govern de concentració com aquest? O se m’escapa alguna cosa molt gruixuda o la resposta és no. Ni com a mera tàctica sembla bona la idea. No crec que funcioni a tall d’esquer per atraure vots, més aviat al contrari, pot ser que a més d’un votant d’ERC li vinguin tota mena de dubtes i desinflaments. Que Tardà declari que un nou govern de JxCat i ERC seria un fracàs no és res més que una atzagaiada que perjudica el seu partit.

Em penso que, justament, el que vol el votant d’ERC, com tothom, és un govern format per persones competents i honrades, que funcioni i que gestioni amb solvència. Un govern en què tothom vagi a l’una, amb una gran lleialtat interna, i que aquesta lleialtat es tradueixi en solidesa i determinació. Un govern en el qual es pugui confiar.

Més que invents, el que convé és que —des d’avui mateix— els dos socis actuals —que és bastant possible que continuïn sent-ho en el futur— comencin a governar plegats i a governar bé. Que s’adonin, tant els uns com els altres, que col·laborar, que entendre’s, és molt millor per a ells electoralment parlant. I que un bon govern, ara, demà, és la millor manera d’”eixamplar la base”, per dir-ho en termes republicans. De desfer antipaties i a poc a poc guanyar adhesions.

Transmetre aquest missatge, provar de convèncer la gent que ara va de debò, donar proves d’aquesta voluntat és —si en fossin capaços— molt millor idea que no pas el disbarat del govern poti-poti.