Em temo que continuem malament. O força malament. No veig que en el pla polític les coses hagin fet un gir transcendental des del diumenge 14 fins avui. Millor, tanmateix, que primer recapitulem breument. Contra el que alguns, enganxats a les respostes dels ciutadans a les enquestes, van pronosticar, les eleccions del 14-F es van veure molt més condicionades per la dialèctica entre independentisme i antiindependentisme que per la discussió al voltant de com rescatar l’economia i pal·liar els estralls socials de la crisi. L’eix esquerra- dreta hi va ser present, per descomptat, però el leitmotiv va ser un cop més la relació entre Catalunya i Espanya, juntament amb de la situació dels líders independentistes presos i els que es troben a l’estranger.
Crec, sincerament, que és en aquests termes que cal interpretar els resultats. El que els catalans van decidir amb el seu vot va ser atorgar per primera vegada a l’independentisme la majoria absoluta no només de diputats sinó ara també de vots. Els partidaris de la independència van superar el 51% dels sufragis vàlids, 74 diputats de 135. Intentar deslegitimar el resultat esgrimint la –desgraciadament– baixa participació fa l’efecte de ser un argument de conveniència, un intent poc solvent de devaluar la victòria independentista. D’altra banda –sembla mentida que a hores d’ara calgui recordar-ho–, ningú no pot apropiar-se de la voluntat no expressada dels abstencionistes.

Investidura d’Aragonès

A la vista del que deia, no sembla discutible que a qui correspon la iniciativa de formar govern és a ERC, ja que d’entrada és el partit en millor posició per reunir una majoria suficient (absoluta o, si no, de més diputats a favor que en contra) per a la investidura de Pere Aragonès. ¿És obligat que Aragonès sigui president? No. Perfectament podria arribar a ser-ho Carlos Carrizosa, si Ciutadans aconseguís els corresponents suports. O el PSC de Salvador Illa, que va obtenir els mateixos diputats que ERC i la va superar en paperetes.
Ens trobem en dies de negociacions. I em temo que no anem bé. O, almenys, no hem començat bé. Vegem-ho. ERC s’ha dedicat a prioritzar la CUP i els comuns, deixant en segon pla als de Puigdemont. Una grollera maniobra envoltant de primer de negociació, sustenada en la suposada volutat republicana d’un inviable i desaconsellable Govern a quatre (ERC, JxCat, CUP i En Comú Podem).
Al seu torn, un grapat de responsables de Junts per Catalunya –entre ells Laura Borràs i el mateix conseller d’Interior, Miquel Sàmper– ha exhibit davant l’agressiva censura de la CUP als Mossos una manca de convicció i de sentit institucional que és per posar-se a plorar. No s’adonen encara –i mira que podrien haver escarmentat– que, a part de per fer el ridícul, de res serveix claudicar davant dels anticapitalistes.
Aparentment, ERC i JxCat segueixen ac – tuant amb la mateixa pauta d’abans del 14-F. El normal és que uns i altres haguessin dut a terme una profunda reflexió i examen de consciència sobre el que ha passat en l’última legislatura. I que s’haguessin adonat que els resultats del 14-F no són una ovació per part dels ciutadans, sinó una segona oportunitat –no merescuda i potser l’última– que no es poden permetre el luxe de desaprofitar.
No és tan difícil fer-ho bé. Sobretot, no és difícil fer-ho millor que fins ara. Perquè, es digui el que es digui, sembli el que sembli, en el fons no estem davant d’un xoc d’estratègies irreconciliables (a hores d’ara JxCat sap perfectament que la independència no ens espera a la cantonada). Es tracta, del factor humà, concretament de la seva part menys encomiable.
Republicans i junters haurien de veure el que és obvi, és a dir, que han de fer un reset i oblidar –o desar sota clau en un fosc bagul– ofenses i comptes pendents. Ara toca col·laborar lleialment d’una vegada, i abandonar la baralla mesquina d’esgarrapada i estirada de monyo que hem estat suportant. I no només perquè així se servirà millor la ciutadania. És col·laborant de l’única manera que tots dos poden incrementar les seves expectatives electorals. Un win-win. Oimés: col·laborar i governar bé –que no vol dir renunciar a res– és igualment el millor camí per progressar cap a la independència, un camí que passa, entre d’altres coses, per consolidar una incontestable i duradora majoria social.