S’allarguen com un xiclet les negociacions per tractar de bastir un govern independentista. Han quedat enrere el 14 de febrer, el 14 de març i el 14 d’abril. Es continuen negociant les clàusules de la nova etapa de convivència entre ERC i JxCat. S’han invertit moltes energies en dissenyar grups, comissions i mecanismes de coordinació de tota mena. Després de com va anar la darrera legislatura, calen totes les precaucions. Oimés entre gats escaldats. Tanmateix, no són només mesures de vigilància i seguretat. Per no patinar, per no barallar-se, per intentar saber què rumia l’altre. Elements preventius. Amb això, però, no es garanteix que un govern rutlli com una seda. Ni que rutlli a seques.
Queda una cosa molt més important. Cal fer de manera que els adversaris, en determinats moments enemics, puguin construir una relació menys tòxica, fins i tot saludable. Que puguin treballar plegats amb lleialtat i eficiència. Amb empatia i tal vegada simpatia mútues. Mirem-nos-ho com un matrimoni que té problemes. Que o bé recomença o bé s’ha acabat la història. Un matrimoni que ha arribat a un punt en què o fan alguna cosa o val més pel bé de tots que ho deixin córrer. I bon vent i barca nova.
Qui primer va verbalitzar que s’havia arribat a aquest punt, qui va insinuar que, potser, caldria anar contemplant la idea d’un divorci acordat i de bon rotllo va ser Jordi Sànchez, secretari general de Junts: us donem el govern, però nosaltres ens n’anem a casa. Sànchez els deia això als d’ERC perquè sap que els d’Oriol Junqueras no el desitgen, el divorci.
La qüestió és que a vegades el sol fet de verbalitzar una cosa fa que aquesta cosa comenci a ser possible, a existir, i a créixer en la ment dels que mai no l’havien imaginat. Així, hi ha gent a Junts a la qual anar-se’n a l’oposició, la llibertat, els fa brillar els ulls. Igualment ha començat a passar a ERC. Hi ha qui somia un món en què els republicans s’han tret els de Junts de sobre.
Fins i tot Aragonès sembla haver pres la paraula a Sànchez. Quedava clar diumenge en una entrevista a l’Ara. El divorci de mutu acord? Bé, no ho volem això, però parlem-ne… Una entrevista que, per cert, no ajuda a la pau matrimonial, i en la qual el president en funcions insisteix a subratllar els desacords amb els de Puigdemont: la política a Madrid, el Consell de la República, l’estructura del govern, etcètera. Era una entrevista en forma de guitza i contradictòria amb l’afany d’ERC d’arribar a un acord al més ràpid possible.
Després de l’entrevista a La Vanguardia de Jordi Sànchez, arribava la de Pere Aragonès a l’Ara. Bé, no ho desitgem, però parlem-ne… Resultat: ara la possibilitat de trencament és sobre la taula. Existeix.
Arribats aquí, potser caldria aturar-se un moment. I que, d’una vegada, uns i altres afrontessin el problema de fons, el que ho emmetzina tot, i decidissin a continuació si volen i poden posar-hi remei. Em refereixo a les tones de rancor, de records amargs, de ferides a l’autoestima, d’estereotips i prejudicis, de greuges històrics, de deslleialtats, d’enganys, d’ofenses reals o imaginades, etcètera, que s’han anat acumulant en els esperits d’uns i altres, i que han estat incapaços fins ara de deixar enrere. Quan un matrimoni no és capaç de situar els bons moments passats i el projecte en comú per sobre del record dels moments amargs viscuts, aquell matrimoni està condemnat. Se’n va a l’aigua. I és millor, per a tots dos, que així sigui.
D’acord, el nou govern ha de comptar, com vèiem més amunt, amb grups, comissions i mecanismes de coordinació de tota mena. Que hi hagi control i vigilància és necessari, almenys en aquest moment (transcendental). Però molt més necessari és que hi hagi mecanismes que fomentin la reconciliació i la construcció d’un entorn de confiança. Calen coaches, consultors matrimonials, psicòlegs, fins i tot una delegació de sacerdots, si convé, per tal que tots puguin confessar-se i netejar les ànimes.
Es tractaria que l’avorrició, la repulsió i la ràbia es vagin fonent, vagin refredant-se progressivament fins que tot plegat agafi un altre color… Fins que la tírria deixi d’enterbolir-los els ulls i embullar-los el discerniment. O això es fa seriosament i ho fan tots els que pinten alguna cosa en aquesta història o el matrimoni fracassarà, cosa que suposarà un cop de mall per a la gent que va votar ERC i JxCat per donar-los una altra —i potser darrera—oportunitat.
El factor humà, sempre tan menystingut per politòlegs i altres professionals del ram, resulta sempre clau, ineludible, si parlem de política. Si no hi ha un sincer, profund, propòsit d’esmena, de fer reset, de començar de nou, per part d’uns i altres, tant se val que ERC i JxCat tirin endavant plegats o se separin, la magnitud del desengany serà colossal, potser insuportable.