Què hi pot haver de més poderós en un polític, en un servidor públic, que l’interès general? Que transformar en positiu per millorar la vida de la gent? Que deixar les coses millor del que estan? Que actuar, en definitiva, pel bé del país, tot escoltant, parant atenció i avaluant racionalment riscos i avantatges?
Doncs hi ha dues coses molt més poderoses que tot això per a alguns polítics. I no, no em refereixo —ja em perdonaran— ni als diners ni al sexe, sinó, per dir-ho així, a dues patologies que massa sovint els fan perdre la perspectiva. Que els enterboleixen la mirada d’una manera dramàtica tant per a ells com per a la societat a què tenen l’obligació de servir.
D’una banda, n’hi ha alguns, de polítics, que són incapaços de veure-hi més enllà del seu nas, que fa tant de temps que duen posades les ulleres de l’ideologisme i la doctrina que ja no distingeixen nítidament els contorns de la realitat. Han deixat de raonar a partir d’una anàlisi mínimament acurada. La miopia els ho impedeix. A més, tant s’han acostumat al vidre gruixut —del color que sigui— de les ulleres, que, de fet, han perdut l’interès per escrutar el que realment passa fora de la seva secta. Si la realitat els desmentís, cosa que d’una o altra manera intueixen i temen, tot plegat suposaria un enorme trasbals. Val més desfigurar les coses per fer-les encaixar amb el seu catecisme.
N’hi ha uns altres que també se separen de la raó. Probablement, com en el primer cas, per l’acció de l’eco dels nostres instints més atàvics. Parlo dels polítics que són inútils a l’hora de controlar les seves pulsions. Parlo de quan la raó no té prou força per contenir les baixes passions, com l’agressivitat, la revenja o la mostra de menyspreu per l’adversari. Abans, de qui era capaç d’apaivagar tot això en favor de la raó se’n deia una “persona civilitzada”.
He escrit aquí mateix i en altres llocs que la condició necessària per a un govern amb cara i ulls a Catalunya era que tant a ERC com a JxCat fessin un reset. Això vol dir enterrar, guardar molt al fons d’un calaix els greuges mutus. És a dir, ser capaços de reprimir els impulsos més primaris i comportar-se seguint la raó i posant-se al servei del país i la seva gent. De cercar el bé comú. Fer net dels deutes del passat i començar de nou.
La meva conclusió, després de l’indescriptible culebrot al qual estem assistint, és que la raó mai no ha aconseguit imposar-se en la relació entre uns i altres. Ni en l’etapa de Mas com a president, ni amb Puigdemont, ni amb Torra, ni amb Aragonès. Ni abans de les eleccions, ni tampoc ara, quan queden menys de dues setmanes perquè venci el termini per a la investidura d’un nou president.
El problema més roent és aquest. Els de les pulsions, que diria Freud. O, si volen, el fet que els nostres polítics s’ofeguin un i altre cop irremeiablement en la distància que hi ha entre les funcions manifestes —allò que diuen que impulsa la seva acció— i les funcions o disfuncions latents —aquelles no expressades o reconegudes, però que és on finalment hem d’anar a buscar el motor de certs comportaments.
Vull dir amb tot plegat que el problema de fons no és altre que el factor humà, la incapacitat d’uns i d’altres de controlar les seves emocions tòxiques. D’actuar contra el que són els interessos del país i d’ells mateixos. Perquè no són idiotes, i uns i altres saben —a nivell racional— que el millor és col·laborar (tots hi guanyen) que no pas arrancar-se la pell de forma salvatge.
Hi ha desacords, i en algunes coses importants, pel que fa a l’estratègia amb relació a Espanya, al paper de Puigdemont i el Consell per la República, a qui controla determinades conselleries o no, etcètera. Però això passa sempre, aquí i a la Xina Popular, com diria Carod-Rovira, justament perquè es tracta de partits diferents.
No, tot això no és el que està fent descarrilar el que, per a qualsevol observador independent, seria de totes totes el més lògic: la formació d’un executiu independentista que governi amb eficàcia i alhora evidenciï la necessitat d’un estat propi. Tant l’incert experiment d’un govern en minoria, una minoria molt petita, com la repetició d’eleccions —que segurament suposaria la derrota de l’independentisme— serien avaluades pel nostre observador imaginari com dues opcions moltíssim pitjors que la primera.
Recordem, un cop més, que el passat 14-F, fa pràcticament tres mesos, els catalans van concedir els dirigents independentistes, amb més voluntat que entusiasme, l’última oportunitat perquè vencessin els seus baixos instints i fessin prevaldre la raó i el sentit comú. Perquè, en definitiva, deixessin de fer el ruc i es conduïssin com a persones civilitzades.