Fa uns dies, a l’ABC s’anunciava l’enèsim manifest espanyolista a Catalunya (bé, ells en diuen “constitucionalista”), que a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i pel que jo sé, encara no s’ha fet públic. L’ambició no és modesta: “Unir fuerzas para propiciar la derrota del secesionismo en Cataluña y el relevo en La Moncloa”, informava un dels subtítols. Els firmants són, es veu, “intelectuales y personalidades” ―què significa exactament “personalidades”?― dels quals el rotatiu donava tres noms: Valentí Puig, Ferran Toutain i Joan López. A aquest últim, exdiputat del PP, no el conec. Els dos primers són persones cultes i, efectivament, se’ls pot qualificar d’intel·lectuals, cosa que demostra que haver llegit i rumiat molt ni et protegeix de la miopia ni és una vacuna contra res.

Bé, tot i que Puig i Toutain ―fundador de Ciutadans― coneixen bé el significat de les paraules, han signat un manifest que, per les frases que ens ha avançat el rotatiu de Madrid, no millora la muntanya d’altres manifestos d’aquesta índole. Aquests no han estat pocs des que un altre constitucionalista, Jiménez Losantos, i gent com ell firmessin el text anomenat Manifiesto de los 2.300, difós el gener de 1981 per Diario 16 (dirigit per ―oh, sorpresa― Pedro J. Ramírez). Des d’aleshores, com deia, aquesta mena de manifestos contra el català, Catalunya i el catalanisme (sobiranisme, independentisme) han sovintejat, en especial en els anys de l’anomenat procés, fins a convertir-se en una mena de sub-subgènere.

No podem aquí analitzar-los tots ―falta espai i tampoc no volem fastiguejar el lector― però sí que podem, ràpidament, traduir alguna de les frases que, segons l’ABC, més brillen en el manifest firmat per les persones a dalt consignades (i que esperem, pel bé de la seva reputació, que ells no hagin redactat).

Res de diàleg o negociació, a fer punyetes: la solució bona és la de Rajoy, és a dir, mobilitzar policies i jutges

Posem en marxa la traductora:

El text advoca per: “Una confluencia política del mundo constitucionalista para presentar un único proyecto capaz de dar respuesta a los problemas reales de la sociedad catalana y derrotar en las urnas tanto al nacionalismo como al populismo”.

Traducció:

Quan parlen de “mundo constitucionalista”, volen dir només i exactament PP i Ciutadans (nou diputats al Parlament entre totes dues forces, tres i sis). Quan es parla de “único proyecto”, volen dir que a Catalunya el que cal és votar PP (això tot i que al Parlament, com hem vist, Ciutadans dobla els diputats del PP). Nota: l’independentisme també és constitucionalista, el que passa és que vol una Constitució per a Catalunya. Per problemes “reals” cal entendre tots aquells que no tinguin a veure amb la defensa de la llengua, la cultura o la identitat catalana. Naturalment, tampoc l’aspiració a un referèndum o a la independència poden considerar-se “problemes reals de la societat catalana”, a desgrat de ser el referèndum una aspiració molt majoritària i la independència tingui el suport de prop de la meitat de la població ―52 per cent si ens cenyim a les darreres eleccions al Parlament―. Quan diuen “nacionalismo” ―no sé si és menester aclarir-ho― es refereixen al nacionalisme català, democràtic i defensiu, no pas a l’espanyol. Quan escriuen la paraula “populismo” deuen referir-se a Podemos i En Comú Podem, encara que segurament també als independentistes.

“La política de cesiones, las mesas bilaterales de negociación y posibles amnistías blanquean a los que pretenden que miles de catalanes nos sintamos extranjeros en nuestro propio país. La equidistancia, cuando no apoyo directo al independentismo, de una parte importante de la sociedad civil y empresarial de Cataluña ha hecho posible que el independentismo se mantenga en las instituciones”.

Traducció:

Res de diàleg o negociació, a fer punyetes: la solució bona és la de Rajoy, és a dir, mobilitzar policies i jutges. Els independentistes, diuen, pretenen que “miles de catalanes nos sintamos extranjeros en nuestro país” (està bé que parlin de Catalunya com a “país”). La realitat és justament la contrària a la que ells denuncien. Els sona als que han redactat el manifest el lema “Un sol poble”? Justament la màxima aspiració del catalanisme és des de fa més de cent anys que aquells catalans que puguin sentir-se “extranjeros” passin a sentir-se part integrant de Catalunya. Sí que és cert, finalment, i una gran obvietat, que el suport de la gent, també de molts empresaris, ha dut l’independentisme a les institucions. D’aquest mecanisme se’n diu democràcia.

“Recuperar la lealtad institucional y la neutralidad de las instituciones es necesario para normalizar la vida cotidiana de los catalanes”.

Traducció:

Acusació contra l’actual govern de Catalunya que no se sosté, tret que un pensi, esclar, que lleialtat i neutralitat són sinònims de submissió i obediència, en especial si es tracta de catalans. També parlen de “normalitzar” la vida dels catalans, després del que consideren una dècada de “fractura social” (la culpa, naturalment, d’això i de tot en general, és del sobiranisme i l’independentisme i les seves propostes). Aquesta qüestió de la fractura social, d’altra banda, és una cosa en què solen insistir aquells que més la desitgen. Ho fan a tall de sortilegi: potser a base d’invocar-la incansablement al final la fractura s’esdevindrà. És allò d’intentar que la profecia s’autoacompleixi: “Antes que España, se romperá Cataluña” (José María Aznar). Per sort, l’espanyolisme radical no ha aconseguit allò que era, és, un dels seus objectius estratègics.

“Debemos ser políticamente fuertes para que la negociación de la Presidencia del Gobierno o los Presupuestos no queden en manos de las prioridades políticas de grupos nacionalistas y populistas, sino que podamos influir para que el Gobierno active una agenda reformista”.

Traducció:

Cal que el PP català (tres diputats al Parlament i dos al Congrés) tingui mooolts més diputats per tal que Casado mani més i que els dolents (“nacionalistas y populistas”) es transmutin en un zero a l’esquerra. (Del fet que el PP per arribar la Moncloa necessitarà Vox quasi amb total seguretat no se’n diu res en els trossos de manifest que han transcendit. Potser és un detall que no els deu semblar rellevant a aquests senyors tan “constitucionalistes”).

“Lo que sucede en Cataluña es cuestión de Estado y afecta al conjunto de españoles. Queremos una Cataluña líder, leal con el conjunto de España, no una Cataluña que se proclame distinta o superior”.

Traducció:

Catalunya pertany a Espanya. Per tant, sobre Catalunya decideix Espanya i els espanyols, i a callar. Reclamen una Catalunya submisa (“leal con el conjunto de España”). I sobretot que no es cregui “distinta” (atès que, com ha quedat clar, Catalunya és espanyola). Seria molt lleig, sempre ho ha sigut ―ens recorden aquests “intelectuales y personalidades”―, que a la minyona li passi pel cap que ella mereix el mateix respecte que la mestressa.