Els discursos presidencials de Cap d’Any, o de Nadal, o de Sant Esteve, com és el cas, serveixen tradicionalment per mirar endavant, per encarar-se amb l’any entrant amb renovada energia, amb optimisme. Per intentar traslladar a la ciutadania la sensació que es troba en bones mans i les coses s’estan fent bé, raó per la qual cal tenir confiança.
Contràriament, no són discursos en què s’introdueixin incerteses, o s’assenyali allò que pot sortir malament, allò que pot fracassar. Menys encara si es tracta de quelcom que fins al moment s’ha presentat com un element central, fonamental. Un element que ha servit per justificar tota una actitud política i que ha donat peu al pacte constant amb el govern de Madrid.
Tanmateix, el dia de Sant Esteve, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer servir el seu missatge institucional per demanar sisplau al president Pedro Sánchez una nova i ràpida trobada de la taula de diàleg, tot i que, va afegir, ves, potser no servirà per a res, serà inútil, i, si és així, doncs, alguna altra cosa s’haurà de provar, s’haurà d’inventar quelcom diferent. El president va dir, literalment: “Hem de començar a construir alternatives ―actuant amb realisme, buscant el màxim consens i aprenent del camí que hem fet fins ara― per si la negociació s’encalla i no aporta resultats”.
La taula de diàleg ―no en dic de negociació, perquè això seria ser un il·lús i prendre’ls a vostès també per il·lusos― s’ha reunit fins ara dues vegades (una el 2020 i una altra el 2021). Aquest setembre, en la segona trobada, als d’ERC els va costar déu i ajut aconseguir que Sánchez es deixés fer la foto assegut amb les dues delegacions, la de la Generalitat (només amb membres d’ERC) i la de l’Estat.
Aragonès, per voluntat pròpia o pressionat per Sánchez, havia deixat fora de la taula Junts per Catalunya, que havia elegit representants que no formen part del Govern. Les paraules del president de la Generalitat del dia de Sant Esteve, temorós del fracàs de l’operació, no fan més que donar raons a JxCat per mantenir-se lluny de la taula.
Se’m pot recordar, en aquest punt, els indults. Però cal considerar que Pedro Sánchez, a més de veure els indults com una concessió als seus aliats d’ERC, els veia també com una vàlvula per desinflar la bel·ligerància independentista. Val a dir que li va sortir prou bé. Sense els presos, les coses no són el mateix. Afegim-hi que els indults van suposar per Sánchez un cost polític molt inferior al que havia calculat i temia.
Un cop realitzada l’operació dels indults, Sánchez i els seus van decidir que ja havien fet prou. Passem pàgina, com diria Salvador Illa. A partir d’aleshores, Sánchez es va dedicar, primer, a arrenglerar el govern espanyol i el PSOE per, a continuació, concentrar-se a derrotar Pablo Casado quan arribi el moment. Ara, amb eleccions d’aquí a quatre dies a Castella i Lleó i després a Andalusia, la taula catalana deu ser, si és alguna cosa, tan sols un eco llunyà en la ment del president espanyol.
De fet, el fracàs de la taula de diàleg estava i està cantant. No obstant, la part catalana ha d’actuar com si fos un camí real i transitable. Com vaig escriure aquí mateix al juliol, és una comèdia que cal fer. Penso que no ha de ser el govern català qui enterri la taula ―en aquest sentit, probablement les paraules d’Aragonès van ser un error― i que cal continuar fins que es faci del tot evident que l’Estat no pensa fer cap concessió.
Si examinem la correlació de forces, ens adonem que l’única palanca amb què compta ERC són els seus vots al Congrés de Diputats. Però fins ara ERC sempre ha complagut els socialistes, sense que la taula de diàleg avancés. I és que existeix un element estructural que minimitza la força republicana. És el següent: Esquerra mai no farà caure el govern de socialistes i podemites. Senzillament, no pot propiciar un govern del PP amb Vox. CiU, en el seu temps, podia jugar a dreta i esquerra. No és el cas dels de Junqueras.
Cal admetre, tanmateix, que, tot i la seva previsible esterilitat, la taula de diàleg ha complert una funció molt important i mai no reconeguda o explicitada: servir de base a un relat, incrustat en una estratègia d’abast més ampli, que ha legitimat l’entesa entre ERC i PSOE al llarg de tot aquest temps. Una entesa que, sense la taula i el que significa, no hauria estat digerida amb facilitat. La taula ha proporcionat, resumint-ho molt, temps a republicans i al PSOE. I el temps és molt important en política. Ara, Pedro Sánchez, que té al davant un PP disposat a tot per aconseguir el poder, ha optat per deixar de pagar el preu que per a ell i els seus té la taula de diàleg.
Per Sánchez i el PSOE la taula de diàleg, encara que no s’hi acordi res, suposa un desgast polític i electoral a Espanya. El cas d’ERC és diametralment diferent, perquè a ERC, al revés que al PSOE, la taula, a més de temps i de ser una peça clau per al seu relat, també li ha donat vots, l’ha ajudat ―poc o molt― en el terreny electoral. A Catalunya agrada la idea del diàleg. És per això que Aragonès vol més taula de diàleg (i que la taula doni algun resultat), mentre que Sánchez no en vol ni sentir a parlar i farà tot el possible per escapolir-se’n.