La primera batalla que se li planteja a Àngels Chacón i al seu projecte de partit, Centrem, són les eleccions municipals del 2023. Avui en els pobles i ciutats amb alcaldes del PDeCAT la confusió i la tensió són totals. Junts per Catalunya continua pressionant els alcaldes del PDeCAT perquè es canviïn de samarreta, mentre Chacón i els seus malden per retenir-los. L’objectiu de l’exconsellera és convèncer-ne una cinquantena que poden optar a la reelecció a través de fórmules diferents (cada poble o ciutat és un món) a les eleccions.
Entre els alcaldes del PDeCAT ―uns 170― tothom rumia i avalua què fer. D’entrada, es troben que pertanyen a una marca que pràcticament és només això, una marca. No hi ha estructura, de manera que el partit s’ha convertit en una mena de closca buida. En efecte, el PDeCAT ha pràcticament desaparegut com a organització i els alcaldes es troben desemparats. És per això que els càrrecs del PDeCAT es demanen, per exemple, per què caram han de continuar ingressant una part del seu salari al compte d’un partit que, de fet, és ja un ectoplasma.
En l’àmbit local, resumint, cada alcalde farà el que cregui millor per a ell i el seu municipi. També hi ha, esclar, els que, fastiguejats, sospesen si no ha arribat el moment de deixar-ho.
Però, si Centrem, que el pròxim mes de març celebrarà el seu congrés fundacional, no ho té gens fàcil en l’àmbit local, tampoc el seu futur no sembla gaire esperançador pel que fa a la dimensió nacional.
Centrem ambiciona, en principi, a esdevenir un partit amb tots els ets i uts, no una federació o coalició. Veurem si això és així a curt termini o s’ha de recórrer a alguna fórmula de transició. Com a oferta política, i com el seu nom indica, el partit de l’exconsellera vol situar-se en el centre. Els preocupa, ha explicat Chacón, impulsar l’economia per mantenir els serveis i prestacions que caracteritzen l’estat del benestar. Aposten per la iniciativa privada i abaixar la fiscalitat tant a famílies com a empreses i autònoms. El seu esperit és fonamentalment liberal, però hi caben des de socialdemòcrates a democristians.
Pel que fa a l’eix nacional, l’ambigüitat és molt gran. El mínim comú denominador de la gent que ―a més de Chacón― s’ha conjurat per fer néixer i fer caminar el nou partit ―David Bonvehí y Marc Solsona (del PDeCAT), Germà Gordó (de Convergents), Antoni Fernández Teixidó i Roger Montañola (de Lliures) i Astrid Barrio (de la Lliga Democràtica)― és l’enfortiment de l’autogovern. A partir d’aquí les preferències són diverses. Això sí, han de ser sempre vies acordades amb l’Estat, legals i votades pels ciutadans. Descarten de ple, doncs, la unilateralitat, alhora que reclamen una solució per als independentistes exiliats i que s’aturi la judicialització.
Justament, dos dels elements que compliquen i complicaran molt la vida a Centrem són, fonamentalment, Carles Puigdemont i la repressió. Mentre la tensió i les emocions ―lògiques― continuïn condicionant intensament la política catalana és difícil que Centrem pugui guanyar l’espai suficient. En aquest sentit, la “normalització” de la situació a Catalunya ―que Chacón ha fixat com un dels seus objectius― li aniria molt bé al nou partit. Tanmateix, no sembla fàcil que aquesta “normalització” ―o aquest “passar pàgina”, com diria Salvador Illa― pugui arribar a curt termini. Mentrestant, serà molt complicat per a Centrem atraure ―o atraure’n els suficients― votants de JxCat, que és amb qui competirà directament.
Un altre problema és de lideratges. No sembla que la figura de Chacón ―malgrat no ser una mala líder o candidata― tingui la força de tracció que requereix arrencar en un context que no és propici, a desgrat que, com es diu i es repeteix, hi pugui haver uns 300.000 electors situats en les coordenades de Centrem. Però una cosa és coincidir en les coordenades i l’altra votar un partit nou i desconegut. Entre la resta de dirigents dels partits que s’han posat d’acord, tampoc no n’hi ha cap que pugui posar-se al davant. Més aviat, tots o la gran majoria haurien de quedar en un segon o tercer pla.
L’última pega, que pot semblar menor però no ho és, són les reticències de persones provinents de Convergència Democràtica ―escaldades per raons evidents― o d’altres formacions, que, mentre rumien què fer, es pregunten legítimament d’on sortiran els diners per finançar el nou partit i les campanyes que vindran, un partit que, recordem-ho, a dia d’avui té zero militants. Molts dels que proven d’albirar i calibren futurs possibles no poden evitar que els assalti la mateixa pregunta que va assaltar Josep Pla el 1954 en contemplar Nova York il·luminada: “I tot això, qui ho paga?”